El Berguedà és una comarca amb un gran atractiu per a les persones que els agrada gaudir de l’aire lliure. Cada cap de setmana conviuen pels seus bonics paratges senderistes, caçadors, boletaires, ciclistes, motoristes, corredors i tota una extensa fauna humana que, amb major o menor mesura, impacta en el territori.
Ja fa temps, un diumenge vaig sortir a córrer per la interessant Serra del Picancel. En un dels seus cims, el Serrat del Migdia, vaig trobar un grup d’excursionistes de mitjana edat molt aficionats a la muntanya. Van comentar que de més joves recorrien aquells mateixos camins en moto, quan “encara era ben vist”. Comentàvem que la consciència de la societat sobre els espais naturals ha anat canviat, i van dir-me que ara “no se’ns acudiria transitar per aquests camins en moto”. Em vaig alegrar de percebre aquest canvi en la consciència sobre el medi natural.
Vaig continuar el meu camí, i ja feia estona que se sentia una remor de motors. Prop d’un dels altres cims de la Serra, el Salga Aguda, en un corriol estret i pendent de difícil accés vaig trobar-me un grup d’unes deu persones equipades amb sorolloses motos de trial. Després de cedir-los el pas, un d’ells va aturar-se al meu costat, i no vaig poder resistir de dir-li que aquell camí no era per anar amb moto, que la llei ho prohibia. Va argumentar educadament que no feien cas a la llei, i que gràcies a gent com ells jo podia córrer i gaudir de la muntanya, ja que ells netejaven els camins; per acabar d’arrodonir-ho va dir que portaven serres i destrals per “arreglar” els camins. Suposo que esperava que li donés les gràcies. No vaig voler seguir la discussió, li vaig desitjar bon dia i vaig seguir el meu itinerari, amb olor de benzina, soroll de fons i el camí ben fresat i ple de roderes.
Més enllà de discutir-ne la idoneïtat, m’indigna veure que la llei d’accés motoritzat al medi natural s’incompleix de forma sistemàtica. Ni l’anterior govern ni l’actual no s’han cregut la llei, mai no han fet l’esforç de fer-la complir. Té només caràcter propagandístic, però no efectiu. On són les forces de l’ordre que n’han de garantir el compliment? Regna la total impunitat.
Continuant el meu trajecte i continuant també la reflexió, vaig adonar-me que en una cosa sí que estava d’acord amb el motorista: la majoria de camins estan molt malmesos. Ben pocs tenen una adequada gestió que en garanteixi el manteniment. Els camins i pistes forestals formen part del patrimoni natural, cultural i antropològic del nostre país. Preservar-los no només beneficia les activitats de lleure, sinó també els aprofitaments forestals, la comunicació, la seguretat i la sostenibilitat ambiental. Calen polítiques i sobretot recursos per mantenir viu aquest patrimoni de tots.
Afegeix un nou comentari