Punta Alta de Comalesbienes (3.014 m.)

La capçalera de la Vall de Boí està encerclada per diversos cims que superen els 3.000 metres. Des de la presa de Cavallers remuntem el costerut barranc de Comalesbienes fins apropar-nos als estanys homònims. Anem a buscar la fàcil cresta que enfila el pic de Comalesbienes tot grimpant per grans blocs de granit. Passat el primer cim continuem crestejant per terreny abrupte però sense dificultats fins assolir el pic principal de la zona enmig d'una nevada tardoral.

Tweet

Fitxa

• Tipus de sortida: Alta Muntanya
• Lloc de sortida: Presa de Cavallers, Vall de Boí (Alta Ribagorça)
• Distància: 9,1 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.390 metres
• Temps: 8:05 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil. Petita grimpada entre el pic de Comalesbienes i la Punta Alta.
• Cartografia: Vall de Boí, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas	T. parcial (h.)	T. acumulat (h.)	Dist. (km.)
Presa de Cavallers	00:00	00:00	0
Barranc de Comalesbienes	00:30	00:30	1,5
Estanys de Comalesbienes (prop)	02:28	02:58	4,0
Pic de Comalesbienes	01:06	04:04	4,6
Punta Alta de Comalesbienes	00:22	04:26	4,8
Presa de Cavallers	03:41	08:07	9,1

Crònica

Les previsions es compleixen i el dia es lleva rúfol al nord de la Vall de Boí. Plou, fa fresca i tot està emboirat. La idea de pujar la Punta Alta es va esvaint. Però a mesura que avança el matí el temps canvia ràpidament, s'obren clarianes i deixa de ploure. Decidim doncs enfilar amunt, conscients que al voltant de les 11 del matí no són hores de sortir cap a la muntanya. Plantegem però una ruta fàcil i descartem fer la ruta circular tornant pel refugi Ventosa i Calvell. Pujarem i baixarem doncs pel barranc de Comalesbienes, un recorregut molt directe i amb fort pendent.

Amb el Pep i la Pilar i la Sílvia sortim de vora la presa de Cavallers, el punt més al nord de la Vall de Boí on es pot arribar amb cotxe. Per arribar a la presa cal remuntar la Vall de Boí, passar pel poble de Caldes de Boí i seguir amunt direcció a la presa de Cavallers. Passem la caseta del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, seguim amunt i descartem el trencant de la dreta que ens portaria a Aigüestortes. La pista asfaltada arriba fins a un gran aparcament, i poc més amunt n'hi ha un altre a sota mateix de la presa.

Uns cinquanta metres abans de la presa surt un camí a la dreta (est) que remunta el costerut barranc de Comalesbienes. El camí passa vora unes antigues instal·lacions mineres i continua amunt per una zona de tartera molt dreta.

El camí no dóna treva, i el pendent és fort i sostingut. La fresca i els núvols que van i vénen cobrint el sol ajuden a fer més digerible la forta pujada. La part baixa del barranc està coberta d'arbres que ofereixen un bonic constrast cromàtic en aquest inici de tardor.

El camí és més aviat avorrit, ja que durant molta estona la vista és limitada. Només si ens girem enrere podem veure la cara est del massís de Besiberri, amb el cim de Comalestorres en primer terme. A més a més les boires limiten encara més la visió que tenim en aquesta dura pujada.

El primer tram és el més dur, i aproximadament després d'una hora de pujar el pendent es suavitza i el terreny s'obre. Avancem ara per una vall més ampla farcida de grans blocs que hem d'anar sortejant. L'avenç és incòmode, i anem seguint fites entremig dels blocs. Després de baixada ens fixem que més cap a l'est el camí és més fàcil, ja que busca els trams herbats i evita, en la mesura del possible, els blocs.

A la nostra dreta, a certa distància, veiem l'abrupte cresta que uneix el pic de Comaltes i la Pala Alta de Serradé, d'aspecte esquerp. Pugem fins un petit collet prop dels estanys de Comalesbienes, encerclats en un circ uns metres per sota. Baixem uns metres direcció als estanys, però no cal acabar-hi d'arribar.

Anem girant cap a l'esquerra (nord-oest) per anar a buscar la indefinida cresta del pic de Comalesbienes. Pugem sense camí seguint algunes fites, tot i que no segueixen una trajectòria clara, i n'hi ha per totes bandes. Mica en mica anem guanyant perspectiva sobre els estanys, que es van empetitint amb la distància. Guiant-nos una mica per la intuïció anem guanyant alçada cap a la cresta, la qual a mesura que pugem es fa vent més evident. La part superior cal grimpar per sobre de grans blocs, amb passos fàcils i ferms.

Arribem sense cap complicació al pic de Comalesbienes (2.993 m.), coronat per una fita i poca cosa més. Tot i ser el cim que dóna nom al sector queda totalment eclipsat pel seu veí Punta Alta, separat només un centenar de metres en horitzontal i una vintena en vertical, però amb la diferència que el segon juga a la lliga dels tres-mils. La boira ens limita la visió, i tot just veiem fins al cim de la Punta Alta. Malauradament ens perdem el gran espectacle dels Besiberris, i més enllà el massís de la Maladeta, tots ells tapats pels núvols més persistents cap a l'oest.

Des del primer cim baixem fins un coll que el separa del segon grimpant per terreny fàcil. Tot seguit tornem a grimpar cara amunt, sortejant els blocs i sense grans dificultats (II) fins assolir en pocs minuts la Punta Alta de Comalesbienes (3.014 m.)

Ens rep al cim una intensa nevada, tot i que en pocs minuts s'atura. El temps avui és molt variable, i en poca estona hem tingut sol, boira, vent i fins i tot neu. Ens perdem les extenses vistes des d'aquest cim, tant cap al sector dels Besiberris com cap a l'est, a la zona del Parc Nacional. Fa fred i no podem esperar que la boira escampi. A més hem sortit tard i tenim el temps just per emprendre la llarga baixada.

Des del cim baixem directament cap a la zona dels estanys, seguint algunes fites que evolucionen entre el caos de blocs. Tornem a arribar vora els estanys, sense acabar-hi de baixar, i tornem pel mateix camí que desfà el barranc de Comalesbienes, ara tendint més cap a l'est (esquerra tot baixant), per buscar el pas més còmode. Després de baixar més de 1.300 metres de desnivell arribem al bosc sobre la presa de Cavallers, que mostra un bonic aspecte tardorenc.

La Punta Alta de Comalesbienes és un dels pocs tres-mils catalans, un cim amb entitat per la seva alçada i el relatiu aïllament. Per la seva situació és una talaia esplèndida sobre el sector occidental del parc d'Aigüestortes i els massissos de Besiberri i Maladeta, tot i que el dia d'avui les boires ens han fet la guitza. És recomanable fer la ruta circular i tornar per la vall de Colieto, però no hem tingut temps. També s'endevinen rutes més aventureres, com la cresta oest, que requereix passos d'escalada. Idees per a futures incursions en una muntanya que finalment tenim el plaer de conèixer.