Ivó i Mirador de Cregüenya (2.975 m.)

Remuntem el costerut barranc de Cregüenya sempre al peu de les aigües que desguassen de l'estany natural més gran dels Pirineus. Després d'una dura i llarga pujada arribem al costat de l'Ivó de Cregüenya, immens, semicircular i encaixonat entre grans muntanyes, la majoria de més de 3.000 metres. Pugem fins al Mirador, un cim empetitit pels seus veïns gegants, sobre els quals es gaudeix d'una gran perspectiva.

Tweet

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Pont de Cregüenya, Benasc (Ribagorça, Osca)
• Distància: 11,4 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.490 metres
• Temps: 9:12 hores
• Dificultat: Fàcil
• Sensació de dificultat: Fàcil. Petita grimpada al Mirador de Cregüenya.
• Cartografia: Aneto-Maladeta, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas	T. parcial (h.)	T. acumulat (h.)	Dist. (km.)
Pont de Cregüenya	00:00	00:00	0
Pleta de Cregüenya	01:35	01:35	2,4
Ivó de Cregüenya (desguàs)	02:05	03:40	4,5
Mirador de Cregüenya	01:50	05:30	5,9
Pont de Cregüenya	03:42	09:12	11,4

Crònica

A vegades les mides sí importen. En aquest cas les matemàtiques van jugar una mala passada a aquest petit cim, ja que per 25 metres no va assolir la cota dels 3.000, la diferència entre ser un lloc concorregut o restar en l'oblit. Tan desconegut que fins i tot ha costat trobar el nom d'aquest petit promontori encrestat que s'alça sobre el gran Ivó de Cregüenya. Després de diverses consultes he deduït que el nom acceptat és Mirador de Cregüenya, denominació que li fa justícia.

Juntament amb el Ferran i la Queralt planegem una excursió cap a l'ivó de Cregüenya, i a partir d'allà decidirem segons el temps, les forces i les ganes cap on ho estirem. Des del pla de Senarta, excel·lent zona d'acampada al municipi de Benasc, prenem la pista que remunta el riu Éssera en direcció nord fins al Pont de Cregüenya, al final de la vall homònima. Aparquem i comencem a caminar per un camí ben fresat i indicat que marxa per la riba dreta del riu Cregüenya, tributari abundós de l'Éssera, especialment en l'època de desglàs.

El camí no dóna treva, i el pendent és fort i continuat. La primera estona caminem enmig d'un bosc espès mixt, amb bedolls, pins i avets. Més tard quan la vegetació s'acaba trobarem una zona oberta i herba, i finalment el granit en estat pur i en grans blocs. El camí va pujant paral·lel al riu, força a prop. En alguns punts tenim bones imatges de les cascades que es desplomen gràcies al fort pendent. Després d'una bona estona avançant pel bosc trobem una tartera de petits blocs de granit, i tot seguit arribem a la Pleta de Cregüenya, l'únic tram més o menys planer que trobarem en tota la ruta. La Pleta és una zona força planera encaixonada entre la cresta de l'Alba (nord) i la cresta d'Estatás (sud). A partir d'aquí s'acaba a vegetació, s'obre la vall i augmenta el pendent. Comença el tram de pedra, basicament grans blocs de granit que cal anar sortejant.

La pujada és intensa, continuada i llarga. Passem vora l'ivonet de Cregüenya, tan petit que gairebé ni el veiem, i poc més amunt ja trobem neu que facilita la progressió. El riu tomba a la dreta i en pocs minuts més de pujada arribem al desguàs del gran estany. Les diverses fonts no es posen d'acord, però sembla que és l'estany natural més gran dels Pirineus, entenent per natural que no té cap mena de presa. En tot cas és un estany o ivó (en nomenclatura ribagorçana) immens, tant que cal buscar una perspectiva llunyana per apreciar-lo en la seva totalitat. Ahir mateix el vèiem des del pic Abadías, just a sota.

Trobem l'ivó mig glaçat, i amb força neu recent al voltant. Enfilem un tros amunt per guanyar perspectiva sobre les aigües, i alhora acabar de decidir cap on ens encaminem. Una proposta és enlairar-nos fins al pic Sayó a través del coll de l'Alba. Ens hi encaminem guanyant alçada direcció est, sense camí evident però per terreny obert, majoritàriament cobert de neu. Arribats un punt la Queralt prefereix no acabar d'arribar, en una mostra de seny, ja que el cim és molt més lluny del que sembla. Al cap d'una bona estona d'obrir traça penosament sobre neu recent ens replantegem el destí. Surten núvols amenaçadors i queda molta estona pel coll. L'avenç és lent, ja que hi ha força neu recent i la calor del migdia l'ha estovat. En assemblea de tres decidim unànimament dirigir-nos al petit cim encrestat que veiem a una distància més prudencial. Ens acostem per la neu fins al peu dels blocs de roca i comencem a grimpar.

La grimpada és fàcil i relativament breu. En poca estona més arribem al punt més elevat, marcat només amb una fita. Aquest petit cim, que no apareix referenciat als mapes de l'Editorial Alpina, està força separat de la majoria de grans cims de la zona, de manera que la seva posició central li dóna una posició privilegiada com a talaia d'observació. Ens fixem especialment en el tram de cresta que vam fer ahir, i que es pot contemplar perfectament: des del coll Maleït cap a l'Abadías i finalment la Maladeta.

Ens posem a contemplar els cims a banda i banda. Cap al nord es dibuixa clarament el Pic de l'Alba, amb la seva cresta i pics satèl·lits. Més a prop, a l'est, apareix com un gran esperó el Bondidier, i al darrere els pics Mir i Sayó inicien un cordal que continua cap al pic de la Rimaia, la Maladeta i el Pic Maleït. Enllaçant amb aquest últim i ja cap al sud continua la cresta de Cregüenya, al centre de la qual apareix el pic més destacat, l'Aragüells. Tots aquests cims tanquen el formidable circ de Cregüenya, al fons del qual hi ha el gran ivó. Cap a l'oest la vall de Cregüenya baixa gairebé 1.500 metres de desnivell fins al riu Éssera. Però des d'aquest mirador, si enfoquem enllà a l'oest veiem perfectament el grup del Perdiguero més a la dreta, el Posets al centre, i les agulles Perramó o pic des Corbets a l'esquerra. Sensacional!

Fetes les fotos de rigor identificant els cims principals decidim continuar per la cresta i així arrodonir la volta. Avancem desgrimpant pels grans blocs sense dificultats remarcables, simplement cal buscar el millor pas. Ens encaminem en direcció a l'ivó, i perdem alçada ràpidament. Quan acaba la cresta voregem el cim cap a la dreta per tornar al punt on havíem deixat la Queralt. Fem un mossec i sense perdre temps comencem a baixar, ja que en poca estona els núvols han guanyat terreny ràpidament, i comencen a tapar les capçaleres dels cims més elevats.

Fem una diagonal pel terreny obert i evitem tornar al peu de l'ivó. Perdem alçada superant la incòmoda zona de blocs. Quan som prop de la Pleta comença a ploure, però afortunadament és un cap de broma i podem continuar sense mullar-nos. Baixem durant una bona estona. De fet gairebé es fa més pesada la baixada que la pujada, ja que el camí és tortuós. En el darrer tram de bosc aprofitem la marxa lenta per contemplar la rica flora de la zona, amb boniques flors de primavera i els creixents dels avets, que formen un curiós joc de colors.

Arribem al punt d'inici després de més de 9 hores de ruta llarga i amb un fort desnivell. No hem pujat cap cim de 3.000 metres, però marxem satisfets d'haver-ne pujat un de poc freqüentat però molt bonic gràcies a la seva posició panoràmica.