Pugem una de les muntanyes clàssiques de l'excursionisme català sortint des del refugi de Marialles, enfilant la vall del Cadí tot seguint l'evident camí de l'Alta Ruta Pirenaica. Després de la divertida grimpada arribem al cim, i arrodonim la sortida baixant al refugi de Cortalets i pujant la cresta de Barbet, des d'on es pot contemplar un vessant més feréstec i interessant del pic del Canigó.
Fitxa
- Lloc de sortida: Refugi de Marialles (aparcament)
- Distància: -
- Desnivell positiu: 1.740 metres
- Temps aproximat: 8:20 h.
- Nivell de dificultat: força fàcil. Itinerari llarg amb força desnivell. Grimpada final per arribar al cim.
Crònica
Després de passar una nit ventosa a l'aparcament de sobre del refugi de Marialles, el dissabte es desperta serè i assolellat, molt millor del que deien les previsions. Per arribar al refugi cal anar fins a Vilafranca del Conflent, allà prendre la carretera que puja a Vernet dels Banys, seguir-la fins a Castell, i des d'aquest petit poble agafar una pista asfaltada que puja fort fins un coll, a partir del qual esdevé pista forestal, accessible però incòmode. Es fa llarg, però al final s'arriba al refugi de Marialles, a sobre del qual hi ha un ampli aparcament.
La Sílvia i jo mateix comencem a caminar tot seguint les marques del GR. Passem al costat del refugi lliure de Marialles i d'una font d'on ens abastim d'aigua. El camí és molt evident, i trobem força gent que ha tingut el mateix pensament que nosaltres. Avancem diversos grups, ja que caminem a bon ritme. També ens avancen alguns corredors que entrenen per la zona. Al cap de poca estona de caminar per un bosc espès, creuem un rierol per un pont de fusta i canviem de sentit per anar a buscar vall del Cadí, tot resseguint la base del Puig Roja, gairebé al fons de la vall. El camí va planejant, guanyant poca alçada. Passem diverses portes de bestiar. Anem pujant mica en mica i arribem al Coll Verd. La vall es va obrint, però encara no veiem el pic del Canigó, que queda ocult darrera de les muntanyes que l'envolten, més baixes, però que en resten perspectiva.
Anem avançant i cada cop la vall és més àmplia, amb grans planures a la vora del camí. Passem el refugi lliure d'Aragó, i seguim avançant pels plans de prop de la Jaça del Cadí. Ens apropem al circ que formen el Canigó i els cims propers, i finalment veiem la primera imatge del cim. Es tracta d'una petita serralada pedregosa, molt retallada, amb el cim del Canigó que sobresurt. Des de molt avall es pot veure la creu del cim i les senyeres que hi voleien. Arribem al pla de Barbet, on la prespectiva del cim és ja completa. Es tracta del pla que hi ha al fons del circ, des d'on comença la pujada definitiva i ja més costeruda que ens portarà cap al cim.
Enfilem el camí més costerut en una zona tarterosa però amb camí molt evident. El camí tendeix cap a la dreta fent marcades llaçades per superar el desnivell còmodament. Més amunt, el camí ja tendeix cap a l'esquerra per arribar a la base mateix de la xemeneia que porta directament al cim. La xemeneia no té cap complicació, es tracta només d'una grimpada fàcil i segura gràcies a les moltes i bones preses que hi trobem. Simplement cal anar amb compte i assegurar els passos. La grimpada ens deixa directament al cim, on ja hi ha força gent.
Al cim del Canigó hi ha una creu plena de senyeres i estelades. Veiem força gent que puja amb la seva senyera. El cim, tot i estar administrativament dins de territori francès, és un dels símbols de Catalunya, de la catalanitat i del catalanisme. Des del cim hi ha una bona perspectiva que permet veure tota la badia de Roses i el mar mediterrani. També es divisen moltes muntanyes dels Pirineus. Tenim una bona panoràmica del Carlit i de les muntanyes del sector més oriental de la serralada pirenenca. Per la banda que hem pujat, força a prop, es poden veure el Puig Roja, el Puig dels Tres Vents i, més enllà, la Serra del Roc Negre.
Hem arribat al cim amb 2 hores i 50 minuts, i com que el dia és fabulós mirem d'arrodonir la ruta fent un itinerari circular. Mirem el mapa i comentem la jugada amb un grup de Figueres. Decidim baixar cap a l'altra banda, cap al refugi de Cortalets, i llavors pujar per la cresta de Barbet per tornar a retrobar el camí de pujada. Així ho fem. Seguim el camí invers al que havíem arribat al cim i comencem a baixar per un camí molt fresat i més fàcil que la grimpada. La pujada per aquesta banda és més curta i més fàcil, i per això ens creuem amb molta gent que puja. Anem devallant seguint el camí que ressegueix l'evident cresta del Canigó, en sentit nord.
Després d'una bona estona de baixar arribem a una zona més planera, i tendim cap a la dreta. Poc després retrobem les marques de GR. Passem pel costat d'un petit estany i tot seguit a l'ampli refugi de Cortalets (on es pot arribar en cotxe). Des del darrere del refugi seguim unes marques grogues i veiem un antic cartell que indica el camí cap a Barbet. Hem de descartar el camí que marxa cap a l'esquerra (GR), i també un que marxa cap a la dreta, i que va cap al que queda de la glacera del Canigó. Seguim el camí del mig, marcat amb senyals grocs i que va pujant per les evidents costes de Barbet, una muntanya veïna del Canigó però amb uns pendents molt més arrodonits. El camí per pujar les costes de Barbet és fatigós, i es fa llarg. En aquest tram trobem força vent, i la progressió és incòmoda. El camí és fàcil i evident, marcat amb senyals grocs i fites. No hi ha pèrdua possible, a més a més, sempre veiem el Canigó a la nostra dreta.
La vista lateral del Canigó cada cop és més bonica, i es mostra des d'aquí com una muntanya feréstega i amb personalitat pròpia. Si des de l'altra vessant semblava més aviat una elevació enmig d'una serralada, aquí es mostra amb tot el seu esplendor. Assolim la carena del Barbet, i anem seguint el camí per la cresta, gaudint de l'espectacular vista del Canigó. A la carena el vent bufa fort, i no ens entretenim. Estem molt a prop del cim del Canigó, però a la muntanya veïna, i uns 100 metres per sota. Quan la cresta es torna més escarpada el camí la deixa i segueix per l'altre vessant, iniciant una curta baixada fins a la portella de Valmanya. Poc més avall de la portella aquest camí s'uneix al de pujada. Aprofitem que aquest vessant queda més arrecerat i dinem. Portem molta estona i un desnivell considerable. Per baixar només hem de desfer el camí que hem fet al matí. Trobem encara molta gent que puja, alguns ben carregats, ja que estan de travessa seguint el GR-10 o l'Alta Ruta Pirenaica.
Arribem al punt d'origen després de 8 hores i 20 minuts de marxa. Hem fet un considerable desnivell positiu de 1.740 metres. Finalment hem pujat el Canigó, tot un clàssic on encara no havíem estat, una muntanya molt concorreguda, però també molt bonica, especialment des de la cresta de Barbet. Tot un símbol que també volíem conèixer i trepitjar. Més tard, tot marxant cap a la costa, encara ens aturem a contemplar tot el massís des de la llunyania.
Afegeix un nou comentari