Als peus mateix dels pics de la Maladeta i el Maldito, l'Ibón de Cregüeña és el tercer llac més gran dels Pirineus per extensió i el primer natural (no represat). Està situat en un circ feréstec, embolcallat per diversos pics granítics molt verticals de més de 3.000 metres. El camí per arribar-hi és senzill, però cal remuntar un fort desnivell, i en el tram més alt passar per una incòmoda zona de grans blocs de granit.
El tercer dia d'estada a la zona de Benasc no farem cap cim, sinó que ens encaminarem cap a un dels estanys més grans i espectaculars dels Pirineus. Ahir vam deixar la zona del Pla de la Besurta i vam baixar fins al Pla de Senarta, uns quilòmetres més amunt de Benasc, on hi ha una àrea d'acampada condicionada en un gran prat, al costat del riu Ésera. Des d'aquest punt es pot pujar per la Vall de Vallibierna i accedir a una interessant zona des d'on es poden pujar diversos cims de 3.000 metres: Aneto per Coronas, Vallibierna, Tempestades, Aragüells,... Però tot això són figues d'un altre paner i ho deixarem per una altra ocasió.
La ruta per pujar l'Ibón de Cregüeña comença al costat d'un pont sobre el riu Ésera, conegut com el Puen de l'Acampament. Es troba a aproximadament 2 quilòmetres del Pla de Senarta seguint la pista al peu del riu que arriba fins als Baños de Benasque. Nosaltres però comencem directament al mateix Pla de Senarta. Seguim la pista de pla durant dos quilòmetres, i abans de creuar l'esmentat pont, veiem que marxa un camí cap a la dreta, seguint l'evident canal que forma el riu Cregüeña, subsidiari de l'Ésera. Hi ha un cartell que indica el camí. Pocs metres abans d'arribar a aquest punt hi ha una font on abastir-se s'aigua.
Després del tram de pista que hem fet a bon ritme, comença la pujada pel camí ben fresat de la vall del riu Cregüeña, que trascorre per la riba dreta. El camí no dóna treva, i és una pujada contínua, en alguns trams molt dura. El primer tram és de més bon fer, ja que tot i que la pujada és forta, el traçat permet caminar amb comoditat enmig d'un bosc que garanteix una bona ombra. Ens fixem en la flora d'alta muntanya, que comença a mostrar la seva esplendor. El neret tot just comença a florir, i ben aviat tenyirà de rosa aquestes zones sub-alpines. Passem sempre a prop de l'aigua, el fort soroll de la qual sentim en tot moment. Aquest any el desglaç de l'abundant neu ofereix un cabal generós, i veiem alguna cascada impressionant, on l'aigua baixa amb gran força.
Després d'una bona estona de pujar el recorregut ofereix un petit respir a la Pleta de Cregüeña, una zona plana enmig de la verticalitat que veiem a banda i banda. El respir és breu, i el camí torna a pujar, i encara amb molta més intensitat. A partir d'aquí el camí guanya verticalitat i duresa. La vegetació escaseja a partir d'aquest punt, i el sol és més intens. A més a més, comencem a trobar trams de tartera amb grans blocs de granit que cal superar, i el trànsit es fa més feixuc. Tot i això anem pujant mica en mica, evitant les congestes de neu.
La neu serà la molèstia més important de la ruta d'avui. Quan hi ha trams grans de neu contínua és fàcil transitar-hi, però especialment a la part alta, la neu reposa sobre els grans blocs de granit, de manera que sota la neu sovint hi ha grans forats, i quan el gruix no és molt gran hi ha risc d'enfonsar-nos i fer-nos mal. El dia abans ens van explicar que la setmana anterior havien rescatat una persona que va quedar enganxat en una d'aquestes "trampes". L'altre gran perill no evident de la neu aquesta època és que sota d'una capa de neu de la qual no es pot comprovar la consistència, sovint baixen autèntics rius d'aigua, i la possibilitat d'enfonsar-se i caure en aquests cabans s'ha de tenir en compte. Per això intentem evitar la neu, i només la trepitgem quan veiem extensions grans i en comprovem la consistència. Això fa que en la part alta del recorregut s'alenteixi el ritme de la marxa per evitar accidents.
Fem l'últim tram de la pujada fins a la cua del llac, situat a més de 2.600 metres d'alçada. Portem poc menys de 4 hores des del Pla de Senarta. Com que l'ibón és molt gran, decidim pujar un tros per poder-ne tenir una bona perspectiva. Anem enfilant-nos per grans blocs de granit fins aproximadament els 2.900 metres. El llac està mig glaçat, i als vessants de les grans muntanyes que l'envolten encara queda molta neu. És una zona esquerpa i molt feréstega. Aquí no hi ha vegetació, tots els cims són grans elevacions granítiques que s'aixequen molt verticals. Encerclen el llac diversos pics de més de 3.000 metres, entre ells: Pic de l'Alba (3.107 m.), Pic Bondidier (3.146 m.), Pic de la Maladeta (3.308 m.), Pic Abadías (3.271 m.), l'espectacular Pico Maldito (3.350 m.) o el Pic d'Aragüells (3.044 m.) entre d'altres.
L'Ibón de Cregüeña és molt gran, i la millor forma de veure'l sencer és des d'algun dels pics que l'envolten. Té forma de L, i al mig fa una petita península on és habitual trobar-hi gent que hi passa la nit muntant tendes o fent vivac. Fins i tot hi ha alguns grans blocs de granit que s'han mig habilitat com a improvitzats petits refugis, amb parets de pedra per protegir de la intempèrie. Des d'aquest punt es poden atacar alguns dels tres-mils de la zona.
Estem una bona estona pujant i contemplant el paisatge. Hem fet un desnivell de més de 1.500 metres positius, i decidim baixar, ja que intentar algun dels pics des d'aquí allargaria massa l'excursió en temps i duresa. Baixem el primer tram pels grans blocs de granit. La baixada és lenta i feixuga, i de nou intentem evitar les congestes de neu, ja que hen tingut algun petit ensurt. Només caminem per la neu quan veiem una extensió considerable i n'assegurem la consistència. Baixem fins a les envistes de l'Ibonet de Cregüeña, un petit llac que hi ha sota mateix del Pic de l'Alba, i aquí fem una parada per fer un mos. Al cap de poc reprenem la marxa i anem desfent el fort desnivell del camí. La baixada es fa llarga, molt llarga. Arribarem al punt d'origen després de gairebé 9 hores de marxa, amb un desnivell considerable i força incòmode de fer.
L'excursió val la pena, ja que es pot contemplar un dels estanys més magestuosos dels Pirineus. En una altra ocasió l'havia vist a l'estiu, sense neu, i m'havia impressionat més, ja que el contrast entre el blau profund de l'ibón i el gris de les muntanyes és impactant. La Sílvia comenta que li agraden més els entorns més amables, amb vegetació i més indicis de vida. Realment aquesta zona és molt dura, un entorn estricte d'alta muntanya, esquerp i radical. A mi m'agraden els contrastos, i la duresa d'aquest paisatge d'alta muntanya contrasta molt amb l'amabilitat de la Vall de Benás, on comença i acaba la sortida d'avui.
Afegeix un nou comentari