Bocchetta di Forcola (2.760 m.)

Fem una ruta espectacular en bicicleta pel Parc Nacional de l'Stelvio per camins d'alta muntanya, amb trams aeris i pujades molt dures. Comencem l'itinerari a l'aparcament del llac de Cancano, a prop de les torres Fraéle, i seguim una pista que passa per un refugi i remunta la vall de Forcola. Creuem el torrent i avancem per un camí que fa un zig-zag gairebé impossible, amb alguns passos exposats i unes vistes fabuloses. Assolim el Piano de Pedenolo, on el pendent es suavitza momentàniament abans d'encarar la pujada cap al coll del mateix nom. Ja per sobre de 2.700 m. prenem un camí pedregós enmig d'un paisatge lunar que acaba de pujar al punt més alt de la ruta, un coll molt panoràmic a tocar de la frontera amb Suïssa. Tornem per la mateixa ruta, gaudint ara en baixada de la successió de revolts ben tancats.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Llac de Cancano Valdidentro, Llombardia (Itàlia)
• Distància: 28,50 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.430 metres
• Temps: 4:35 hores
• Dificultat: IBP=97 / Vermella
• Sensació de dificultat: Mitjana Tram de camí aeri. Alguns passos difícils
• Cartografia: Bormio - Livigno - Alta Valtellina Kompass (1:25.000)

Itinerari

Crònica

De tant en tant descobreixes zones i rutes que superen clarament les expectatives, i avui ha estat un dia d'aquests. Hem fet una ruta d'alta muntanya, gairebé sempre per damunt dels 2.000 metres, i fins assolir un coll molt panoràmic a 2.760 m. Però el més espectacular de la ruta és un camí d'aquells que semblen gairebé impossibles, i encara més poder-lo fer en bicicleta. A més a més tot l'entorn és d'una gran bellesa, amb muntanyes d'aspecte dolomític dins del parc nacional de l'Stelvio. De fet des del coll es pot veure ben a prop el coll del mateix nom, ben popular per als ciclistes. En aquest cas fem una ruta linial, tot i que es podrien fer altres combinacions de més o menys distància. La ruta no és difícil, tot i que farem un tram de camí en zig-zag molt dret, fins i tot una mica exposat, on cal tenir una mica de seguretat i no tenir aversió a les alçades. També al tram superior caldrà empènyer la bici en algun tram del camí en una zona de blocs de roca.

El punt d'inici de la ruta és el llac de Cancano. En realitat més que un llac es tracta d'una successió de 3 llacs encadenats, tots ells amb presa. Tenen una notable dimensió, i estan envoltats de muntanyes calcàries d'aire dolomític. Per accedir-hi cal pujar per una carretera estreta i amb un reguitzell de revolts encadenats que s'enfila des de la vall, concretament a la població d'Isolaccia, fins a les torres Fraéle. En diuen el Petit Stelvio, ja que per arribar-hi es passa per una carretera asfaltada ben curiosa amb molts revolts encadenats. El Giro d'Itàlia va pujar per aquesta carretera i van fer un final d'etapa a dalt els llacs l'any 2.020. Cal pagar un peatge per pujar-hi, i un cop a dalt, superats els revolts, s'arriba a les torres Fraéle, que era un antic punt de vigilància per controlar l'accés cap a la vall del mateix nom, lloc de pas en el trànsit de mercaderies cap al nord d'Europa.

Pugem doncs amb la furgoneta fins a les torres per la carretera dels revolts, i seguim un parell de quilòmetres més. Passem primer al costat del petit llac delle Scalle o llac di Fraéle, i poc més endavant un punt d'informació del Parc Nacional de l'Stelvio i una bar. No ens aturem en els primers aparcaments sinó que aparquem en un dels que hi ha més enllà, gairebé a sobre mateix de la presa. És un aparcament gran on hi caben molts vehicles. Aquí preparem els estris i comencem la ruta. Ja per pista de terra baixem uns metres fins a la presa, i la creuem. Observem la notable magnitud del llac, envoltat de muntanyes que superen els 3.000 metres. Al fons, seguint amb la mirada amunt la vall de Fraéle, es veu la presa del llac superior, el de San Giacomo di Fraéle. Una activitat fàcil seria fer la volta als llacs, gairebé 20 km. però planers. Avui però tenim altres plans.

Passada la presa pugem uns metres per una pista bona i polsosa fins arribar a una cruïlla. Descartem la pista que marxa a l'esquerra per damunt del llac, i prenem la de la dreta que passa a tocar de l'església de Sant Erasme. Una mica més amunt passem al costat d'un refugi. La pista segueix gairebé de pla, i fins i tot baixa una mica fins arribar a un últim aparcament més petit on hi ha una àrea recreativa amb taules i barbacoes. A partir d'aquí està prohibida la circulació motoritzada. Deixem a la dreta una pista que puja des de la vall, i continuem de dret per la pista que seguíem que va tombant cap al nord per damunt del torrent de Forcola. Efectivament hem entrat ja a la vall de Forcola, i l'anem seguint en pujada considerable. Passem al costat d'unes bordes, i anem pujant fins a trobar un pont que creua el torrent. Descartem la pista que seguiria amunt per la vall, i creuem el torrent.

Passem doncs el pont i girem a la dreta. Canviem totalment de direcció, gairebé marxem en sentit contrari, però ara a l'altra banda del torrent. Comencem una diagonal ascendent per una antiga pista militar força abandonada que aviat es converteix en camí. Fa una diagonal de gairebé 1 km. en pujada moderada que es pot fer bé amb la bicicleta, ja que el terreny, tot i ser pedregós, està en bon estat. Mirat des de lluny el camí és curiós, ja que sembla que va fins a la base d'una paret de roca, on sembla difícil seguir endavant. Però un cop arribats al final de la diagonal, on hi ha el primer revolt, t'adones de la naturalesa d'aquest camí. És un corriol, antigament una pista, que traça uns girs aparentment impossibles per un pendent molt dret, gairebé una paret. A mesura que puges i vas fent revolts, t'enfiles per un vessant força aeri que fins i tot fa impressió. No és perillós, però cal anar amb compte, sobretot baixant. És un tram preciós, molt estètic, amb uns revolts tancats que sovint obliquen a posar el peu a terra si no tens un bon domini dels girs curts.

Aquest camí tan dret i una mica exposat és gairebé com un petit Stelvio però de muntanya, un corriol pedregós enmig d'un entorn salvatge i a gran alçada. Anem pujant enllaçant revolts, com deia posant en peu a terra en molts dels girs, tot i que gairebé tot el camí és del tot ciclable. Només cal una mica de seguretat i no tenir massa por a les alçades. Després d'un reguitzell de revolts en zig-zag molt marcat arribem a un petit replà on hi ha la Malga Pedenolo, una petita granja o borda, que sembla tancada. Entrem tot seguit al Piano di Pedenolo, o pla de Pedenolo, un pla suspès damunt la vall d'on venim. Aquí el camí ja és més amable i transita enmig d'unes àmplies pastures a més de 2.400 metres. Creuem el tram pla i s'obre al davant una altra successió de revolts, aquests més fàcils i en un pendent no tan dret. Tot i això el terreny és pedregós i no val a badar.

La Sílvia i el Fum es queden al pla de Pedenolo i comencen a baixar, per no fer la ruta gaire llarga. El lloc és molt bonic, ample i amb bones vistes. El camí torna a convertir-se en una antiga pista militar, ja que com que aquí no és tan dret s'ha pogut mantenir la pista, i en canvi a la pujada forta dels revolts, els despreniments tan sols han permès mantenir un estret camí. Així doncs segueixo amunt per sobre del pla, on la pista fa un parell de girs amples i llavors torna a encadenar uns zig-zags més fàcils i oberts que m'enfilen fins a la Bocchetta di Pedenolo, a 2.704 metres. A partir d'aquí canvia el paisatge. Al davant veig un entorn més pedregós i d'alta muntanya. S'acaben els prats alpins i comencen uns vessants de tartera aspres, d'aspecte lunar. Davant tinc un camí que traça una llarguíssima diagonal fins al següent coll.

Des de la Bocchetta di Pedenolo baixo uns metres fins al peu de la tartera, on es veu ben dibuixat un camí que planeja direcció nord-est, gairebé a la línia dels 2.700 metres. El paisatge és obert i pedregós, típic d'alta muntanya alpina, fins i tot he de creuar alguna congesta de neu. Aquest camí planer és força ciclable, tot i que en algun punt he de baixar de la bicicleta a causa dels rocs grossos, o d'algun pas una mica massa dret. Faig tota la diagonal i al final una breu pujada fins a la Caserna degli Alpini, una antiga caserna dels militars italians, avui en estat de ruïna, tot i que l'edifici es manté dempeus. Des d'aquí el camí gira a la dreta i encara una última pujada breu fins a la Bocchetta di Forcola (2.760 m.), el punt més alt de la ruta. Soc a sota mateix i a poca distància de la Punta di Rims (2.946 m.), que ja fa frontera amb Suïssa.

Un cop a la Bocchetta di Forcola contemplo el paisatge. A poca distància s'observa el Passo del Stelvio, i més enllà les glaceres del parc nacional. Una opció era arribar fins al pas, cosa que em feia gràcia ja que sóc aficionat al ciclisme, i aquest és un port mític. De fet estic gairebé a la mateixa alçada, o més aviat una mica per sobre del famós coll. Però veig que per arribar-hi he de baixar fort per un camí pedregós, pujar i després tornar a baixar i tornar a pujar, cosa que allargaria força el temps de ruta. Una altra possibilitat és arribar fins al coll i baixar per la carretera fins a Bormio, tot i que després la Sílvia m'hauria de venir a buscar a baix. Finalment m'ho rumio bé, contemplo el paisatge i penso que serà divertit baixar pel camí aeri del zig-zag. Decideixo tornar enrere ja que l'itinerari és fabulós, i ara de baixada el gaudiré encara més.

Faig unes quantes fotos i començo el camí de tornada. Baixo a l'antiga caserna i faig la llarga travessa de gairebé 2,5 km. per les tarteres fins a la Bocchetta de Pedenolo, on arribo amb una última pujada intensa. A partir d'aquí ja és tot cara avall. Baixo per l'antiga pista militar amb revolts oberts fins al pla de Pedenolo, on em creuo amb un parell de ciclistes més. Una de les coses que també sobta d'aquesta ruta és la poca gent que hi trobem tot i ser ple agost i enmig d'un paisatge espectacular al Parc Nacional de l'Stelvio. Creuo còmodament el pla i arribo a la zona del zig-zag per terreny aeri. Baixo sense cap problema, simplement assegurant bé els revolts, ja que aquí no és possible l'error.

Baixo gaudint del paisatge i de la concentració damunt la bicicleta. Finalment arribo al torrent de Forcola, el creuo i ja baixo sense dificultats per la pista fins al llac de Cancano i l'aparcament. Ens retrobem amb la Sílvia i el Fum satisfets d'una jornada espectacular d'alta muntanya amb uns paisatges fabulosos i uns camins increïbles.