Monte Saccarello (2.200 m.)

Situats al Passo de la Guardia flanquegem a mitja alçada cap a l'oest per una antiga pista militar entre les costes del Monte Saccarello i la vall de Verdeggia. La pista, suau i panoràmica, passa per un curiós túnel i finalment arriba al Passo di Collardente. Girem a la dreta i comencem una pujada duríssima pel vessant oest de la muntanya, dins de territori francès, fins arribar al Passo di Tanarello, on obrim la visió cap al sector nord de Monesi. Seguim pujant per un pendent més accessible fins assolir el cim coronat per un obelisc. Ben a prop ens aturem a Il Redentore, on hi ha una estàtua i un mirador. Poc més avall fem una parada per dinar al refugi La Terza, i tot seguit continuem per una pista que torna a pujar fort sota el Monte Forté. Un tram de descens per corriol ens deixa al coll de Garezzo, on creuem un altre túnel i baixem suaument per la pista militar gaudint de bones vistes fins al punt d'inici.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Passo de la Guardia Triora, Imperia, Ligúria (Itàlia)
• Distància: 27,70 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.150 metres
• Temps: 6:00 hores
• Dificultat: IBP=92 / Blava
• Sensació de dificultat: Força fàcil Principalment pistes i corriols fàcils. Algun tram de pujada molt dur
• Cartografia: Alta Val Tanaro, Alta Valle Arroscia, Alta Valle Argentina Fraternali (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Avui ens enfilarem en bicicleta fins al cap d'amunt de la muntanya més alta de la Ligúria, una regió italiana ben peculiar que enllaça els Alps amb la Mediterrània. El cim té una alçada discreta, però és una muntanya força aïllada de la resta, i permet una excel·lent panoràmica, que en dies clars arriba fins al mar. El més habitual és pujar des del vessant nord, concretament des de la població de Monesi. Hi ha una pista que permet pujar fins a tocar el cim en un cotxe que sigui una mica alt. Nosaltres però pujarem des del vessant sud, des de la zona de Triora, i farem tota la volta a la muntanya. Pedalarem principalment per antigues pistes militars a notable alçada, avançarem una bona estona per territori francès, i assolirem el cim pedalant, tot i que alguns trams són força durs, tant que fins i tot en vam fer algun a peu.

El dia anterior vam arribar a la bonica població lígur de Triora. És un poble pintoresc, amb uns carrers empedrats, costeruts i estrets, i forma part de la llista dels 100 pobles més bonics d'Itàlia. De fet tots els pobles d'aquesta zona alpina de la Ligúria són ben curiosos, però tenen uns accessos molt difícils, ja que l'orografia del terreny és complexa, amb valls fondes i vessants molt drets. Les carreteres per arribar-hi són estretes i plenes de revolts, i la nostra sensació és que són lluny de tot. Un cop aquí però, és un lloc encisador, i el poble té els serveis bàsics. És un lloc on hi veus turistes, però no és pròpiament un poble turístic, i la veritat és que s'hi està molt tranquil fins i tot a ple agost. Per fer la ruta podríem sortir del poble, però hauríem de fer molt desnivell.

Pugem amb la furgo fins al Passo de la Guàrdia, un coll situat al peu de la gran muralla muntanyosa que formen el Monte Saccarello i el Monte Fronté, a gairebé 1.500 metres. Pensàvem que seria fàcil arribar-hi, i que la pista seria bona, però és pedregosa i dreta. Vam patir per arribar-hi, i potser posats a fer ara no hi tornaríem. Just a sota del coll hi ha un petit aparcament on vam passar una nit ben plàcida, i el dia següent, un cop el sol ja ens escalfa una mica, començarem la pedalada. Agafem algua de la font que hi ha al mateix aparcament i enfilem una pujada curta però intensa fins al veritable coll, situat uns metres més amunt de l'aparcament. La pista per on pugem desemboca a una altra que passa per la falda de la muntanya. Girarem a l'esquerra, i més tard tornarem per l'altre cantó.

AIxí doncs al Passo de la Guardia girem a l'esquerra i comencem a planejar sota les costes força dretes d'una muntanya allargada, més aviat una carena que connecta com dèiem el Monte Saccarello i el Monte Fronté. La nostra pista faldeja pel vessant sud de la muntanya. Avança suaument, primer gairebé de pla i més endavant en pujada moderada. A l'esquerra deixem la vall que s'enfonsa molts metres cap a Triora, i a la dreta els forts pendents que baixen de la carena. Creuem diversos torrents que porten aigua de les parts altes de la muntanya, i que el Fum aprofita per refrescar-se. Al cap d'uns minuts de pedalar trobem un túnel. Com que ja ho sabíem, portem llum, i és imprescindible, ja que tot i que no és molt llarg, és totalment fosc, perquè no és recte sinó que fa forma semicircular, i al cap de poc d'entrar-hi és ben fosc. Creuem el túnel i seguim per l'altre cantó.

Poc més endavant trobem una construcció de notables dimensions, la Casa Vesignana. Es veu en bon estat, però no s'hi veu cap activitat ni ús. A sota la casa neix un camí que baixa cap al petit poblet de Verdeggia. Pugem una mica més i acabem el recorregut pel vessant sud de la muntanya al Passo di Collardente, a 1.600 metres. La pista per on venim conflueix amb una altra que vindria del Colle Melosa, on vam estar el dia anterior. Girem del tot a la dreta i comencem a encarar el vessant occidental del cim que volem pujar. De fet comencem el tram més dur de la ruta, ja que si fins ara hem anat planejant i pujant suau, ara tocarà esmerçar-se de valent. Aviat trobarem pujadors força durs, però sobretot una pista més trencada i pedregosa.

La pista s'encara cap al nord, avança uns metres per la línia de frontera, però de seguida entra en territori francès, ja que la frontera segueix estrictament la carena que baixa des del cim. En canvi la pista va pujant a mitja alçada, de manera que a la dreta tenim les costes molt dretes del Monte Saccarello, i a l'esquerra les grans fondalades de la Val Roya. El primer tram de la pujada anem trobant un bonic bosc d'avets, però més amunt la vegetació queda reduïda als prats alpins. Des de la sortida al Passo de la Guardia fins al Passo di Collardente havíem fet 6,5 km. i poc desnivell, i ara en aquesta cara oest, farem 6 km. també, però pujarem fort, amb alguns trams duríssims. Son 6 km. més fins arribar al Colle di Tanarello, ja a 2.040 m. amb trams on el pendent és fort, a vegades superior al 15%, però sobretot el que dificulta més la progressió és l'estat de la pista, molt trancada i amb rocs grossos. De fet fem algun tram curt a peu quan l'estat de la pista és més precari i les forces ja defalleixen.

La pista que puja cap al Colle di Tanarello té també alguns passos una mica aeris, penjats molts metres sobre la vall Roya, al vessant francès. Afortunadament hi passen pocs vehicles, només alguns tot terrenys aventurers i algunes motos, a part òbviament d'alguns ciclistes. Val a dir però que avui en trobem ben pocs, ja que com dèiem el més habitual és pujar des del vessant de Monesi, més fàcil i accessible. Seguim amunt amb la moral alta, i més quan ja s'endevina el coll uns metres més amunt. Fem una llarguíssima diagonal, i gairebé al final un parell de revolts fins al Colle di Tanarello, de 2.040 m. on tornarem a entrar a Itàlia. Aquí donem per acabat el recorregut pel vessant oest de la muntanya, i comencem a avançar per la cara nord.

Al coll girem del tot a la dreta i comencem a pujar per una pista en millors condicions i amb un pendent més suau, tot i que segueix pujant. Al cap de poc enllaça per l'esquerra la pista que puja des de la població de Monesi. Tenim al davant un vessant obert i arrodonit de prat alpí, que es va enfilant fins al cim que ja s'endevina al davant. Pedalem uns minuts més fins arribar als peus de Il Redentore, una gran estàtua d'un crist redemptor damunt d'un pedestal. Aquí la pista es bifurca, i la Sílvia i el Fum segueixen de front amb una pujada curta però intensa fins als peus de l'estàtua. Jo giro a la dreta i en 10 minuts aproximadament arribo al cim del Monte Saccarello (2.200 m.), on hi ha un petit obelisc que fa de vèrtex geodèsic. Amplíssimes vistes cap a les valls de la Ligúria i més cap al nord les muntanyes dels Alps Marítims. Portem 15 km.

Uns metres més avall hi ha les restes d'un antic fort militar subterrani, i entro a dins d'una petita galeria que es bifurca en diverses estances. Torno enrere i m'aturo al peu de Il Redentore, on hi ha un mirador sobretot cap al vessant sud. El vessant nord de la llarga carena és molt arrodonida però cap al sud és molt dreta, en alguns punts gairebé vertical, i des de dalt el panorama és bonic i aeri. Hi ha alguns vehicles uns metres per sota del crist redemptor, ja que la pista és força accessible des de Monesi, molt més fàcil que la llarga i pedregosa ruta per on hem vingut. Continuo per la pista que ressegueix la carena uns metres per sota, al vessant nord. Faig una baixada molt forta i de seguida arribo al Rifugio La Terza, on ens retrobem amb la Sílvia i el Fum. Ens asseiem a la terrassa i aprofitem per fer un bon plat de pasta per recueperar entergies.

Els refugis italians en general són molt còmodes i s'hi menja bé, i aquest no és excepció. Passem gairebé una hora reposant i recuperant forces, i tot seguit, abans no ens agafi la mandra tornem sobre els pedals. La pista segueix recorrent la carena, però cada cop és més precària. Fa algunes pujades i baixades. Des del refugi comencem per una pujada forta fins a sota mateix de la Cima Valletta della Punta, i tot seguit planeja fins al Rifugio San Remo, un edifici en bon estat però que sembla tancat. Tot seguit planegem i fins i tot baixem una mica fins al Passo di Garlenda. Aquí es veuen camins que baixen cap a banda i banda de la carena que anem resseguint. Davant nostre també es veu la forta pujada que fa la pista pel vessant del Monte Fronté, un cimet de prat alpí però relativament punxegut.

Des del Passo di Garlenda doncs comença una pujada dura pel que havia estat una antiga pista militar, però pel desús convertida en caminet. La pujada és forta, cada cop més, i bastant trencada. Hem d'empènyer en algun tram, però força curt. Un últim esforç i arribem al Passo di Fronté, un coll darrere ja del Monte Fronté, on hi ha les restes d'una antiga caserna militar. El cim queda ben a prop, però no hi acabem d'arribar sinó que continuem el corriol que creua el coll i emprèn la baixada pel vessant est de la muntanya que estem acabant de revoltar. Comença uns minuts de descens fàcils i agradables per un corriol agraït i molt panoràmic. Baixem la Costa di Monte Fronté sense esforç, gaudint d'un paisatge obert i extens. En pocs minuts arribem al Colle di Garezzo, on hi ha un petit túnel que connecta el vessant de Monesi (nord) amb el de Triora (sud).

Creuem el túnel i comencem a baixar per la pista que traça una llarga diagonal pel gran vessant sud del Monte Fronté i fins al Passo de la Guardia on hem començat. Ens queden gairebé 4 km. de descens per una pista bona per circular en bicicleta, i no tant per als vehicles, ja que és molt pedregosa, i sobretot estreta i aèria. De fet teníem la idea de creuar cap a Monesi per aquí amb la furgo, però desistim i farem una llarga volta, ja que només és apta per a tot terrenys ben preparats. En tot cas baixar en bicicleta és molt agradable, ja que contemplem a la dreta els vessants ben drets de la muntanya, i a l'esquerra les fondalades de les valls de la Ligúria alpina. Un tram agradable i fàcil per acabar una ruta ben completa, força dura a causa de l'estat d'alguns trams de pista i els fort desnivell, però molt agraïda paisatgísticament.