Altiplà de la Gardetta

Recorrem el magnífic altiplà situat entre les valls de Maira i Stura sempre per damunt dels 2.100 metres a través d'antigues pistes militars. Comencem al coll de Valcavera i marxem cap a l'oest en pujada moderada fins als peus de l'espectacular Rocca la Meja, una muntanya punxeguda i molt característica que veurem durant tot el recorregut. Combinem un tram de corriol fàcil que connecta amb la pista del Col del Preit, el punt més baix de la ruta. Comença una pujada dura que ens portarà al refugi de Gardetta i poc després al coll del mateix nom. Seguim uns metres amunt per un camí aeri i excavat a la roca fins al punt més alt, que ens regala un immens panorama. Comencem a tancar el cercle connectant diversos colls amb sengles pujades i baixades a través de bones pistes i paisatges immensos fins arribar al punt d'origen.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Colle Valcavera Demonte, Cuneo, Piemont (Itàlia)
• Distància: 31,10 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.075 metres
• Temps: 5:05 hores
• Dificultat: IBP=93 / Blava
• Sensació de dificultat: Fàcil Tot pistes, excepte dos trams de corriol. Cal empènyer uns metres al punt més alt
• Cartografia: Val Maira, Val Grana, Valle Stura, Valle Gesso Fraternali (1:50.000)

Itinerari

Crònica

Algunes vegades arribes a llocs que et sorprenen fins i tot més del que pensaves, i deixen una petja en la memòria inesborrable. Avui és un d'aquells dies. Tenia l'expectativa força alta per una ruta que ja havia llegit que paisatgísticament era molt interessant, però em va sorprendre la bellesa del territori, i la immensitat d'un espai obert i amplíssim a més de 2.000 metres d'altura. Quilòmetres i quilòmetres a gran alçada enmig d'un panorama fabulós, i alhora gaudir-lo amb gran tranquil·litat, ja que no hi circulen vehicles, i la presència humana és ben escassa fins i tot a ple agost. Avui farem una d'aquelles rutes que guardo al calaix de les millors dels últims anys.

Després de passar uns dies al vessant francès, a la vall d'Ubaia, saltem al cantó italià a través del coll de la Maddalena i baixem la vall d'Stura per dirigir-nos cap a un dels plats forts que tenim preparats en aquesta zona: l'altiplà de la Gardetta. Aquest notable altiplà és una part de la línia muntanyosa que separa les valls d'Stura (al sud) i la de Maira (al nord), dins del Piemont italià, a la província de Cuneo, al límit entre els Alps Cotians i els Alps Marítims. En tota aquesta zona hi ha diverses valls separades per carenes que s'enfilen per damunt dels 3.000 metres. Són valls orientades d'est a oest, i que culminen a la carena fronterera entre Itàlia i França que marca l'eix axial alpí.

L'accés més habitual per arribar a la zona del refugi de Gardetta és a través de la vall de Maira i el coll de Preit, que és el punt més baix de la ruta que farem. Però nosaltres som a la vall d'Stura i ens dirigim fins a la població de Demonte, on comença una pista asfaltada estretíssima que remunta el Vallone dell'Arma fins al coll de Valcavera. Són 23 km. de pista i gairebé tres quarts d'hora, ja que és molt dolenta i estreta. En alguns punts fins i tot fa angúnia pensar que et pots trobar algú de cara, sobretot els trams on hi ha un bon precipici. Cal accedir-hi amb molt de compte, i nosaltres ho fem a última hora de la tarda, amb molt poc trànsit. Dormirem a dalt el coll, a més de 2.400 metres enmig d'un paisatge preciós d'alta muntanya. També s'arriba a aquest mateix punt per una altra pista també asfaltada i igualment dolenta que puja des de Marmora, a la vall de Maira, i per on passarem de tornada, fent una curta parada al proper coll Fauniera, on hi ha un monument al malaurat ciclista Marco Pantani.

Així doncs passem una plàcida i fresca nit amb la furgo a 2.400 metres a dalt el Colle Valcavera, i al matí, quan el sol ja escalfa esmorzem i ens preparem per sortir. Marxem cap a l'oest per una pista de terra (sterrato en italià) que comença a baixar a l'altre cantó del coll, i de seguida continua de pla fins a tocar del Colle della Bandia, tot i que uns metres abans d'arribar-hi girem a la dreta i prenem una pista més precària que comença a pujar. Passem al costat d'una cleda i pugem fort encarats cap al Becco Grande, un cim que tenim just al davant i que s'enfila fins a prop dels 2.800 metres. Al costat d'una bassa la pista gira a la dreta i segueix pujant per un terreny força trencat fins al coll d'Anacoccia, a més de 2.500 metres. Des del coll obrim la visió cap al gran altiplà de la Gardetta que recorrerem més tard.

Després d'aquesta primera pujada curta però intensa baixem uns metres per l'altre vessant i contemplem la Roca la Meja, una preciosa muntanya punxeguda i estriada de 2.833 m. que tenim just al davant, i que serà protagonista a tota hora de la ruta d'avui. Passem gairebé per la base d'aquesta vistosa muntanya en un tram planer. Tot seguit baixem uns metres i passem al costat d'uns antics barracons militars. Aquí la pista és força precària, i segueix baixant cap al coll Margherina. Deixem la pista i prenem un corriol a la dreta que va baixant sempre a redós de la Roca la Meja, que ens acompanya a poca distància. Baixem pel caminet, amb algun pas on cal posar el peu a terra, fins a la petita granja de Gias della Margherina. Pocs metres més enllà recuperem una pista bona que creua un torrent i va planejant cap a unes altres petites granges, i poc més endavant el coll de Preit, punt més baix de la ruta on hi ha un establiment rural.

El Col del Preit és potser el millor lloc per començar la ruta, ja que s'hi arriba per pista asfaltada i és el punt més baix de la ruta, de manera que es podria acabar en baixada. Nosaltres ja portem gairebé 9 km., i tot seguit comença la pujada més llarga de l'itinerari. Els primers metres són molt durs, i costa tornar al ritme de pujada. La pista és bona però té un considerable pendent, i a més a més el sol escalfa de valent. No cal repetir-ho, però en tota la ruta no veurem ni un arbre. Tota la ruta és al sol, però l'altura fa que l'aire sigui majoritàriament fresc excepte aquest tram més enfonsat. Tot pujant passem al costat d'algunes petites granges i nombrosos ramats de vaques. Deixem a l'esquena la silueta més vertical i punxeguda de la Rocca la Meja. Pugem fins als 2.300 metres on trobem la cruïlla que ens porta en pocs minuts al refugi Gardetta, guardat i força concorregut. La Sílvia i el Fum es queden aquí per no fer la ruta massa llarga, i jo continuo una mica més amunt.

Segueixo pujant uns minuts per la pista i arribo al Passo della Gardetta, a 2.439 m. Contemplo una bonica panoràmica de muntanyes rocoses que s'obre devant meu, cap al sector del Monte Bellino i rodalies. La intenció inicial era arribar fins aquí i tornar enrere, però veig que la pista continua, i mirant el mapa la curiositat em fa seguir endavant. Continuo pujant uns metres i la pista fa un llarg semicercle a la falda de la Punta Eco i damunt de la Fonda Brancia. Des d'aquest punt es pot contemplar en tota la seva immensitat l'altiplà de Gardetta. Passo al costat d'una caserna abandonada i segueixo pujant fins que l'antiga pista militar esdevé un camí pedregós per terreny complicat i ple de petites esllavissades. Segueixo pedalant, però uns metres més endavant hauré d'empèyer uns minuts per damunt d'un tram molt bonic, aeri i amb unes parets vertigionses que aguanten la vella pista damunt del penya-segat. Uns metres més amunt arribo al punt més alt, el Passo Rocca Brancia, de 2.605 m., amb bones vistes cap al cantó oposat, on hi ha uns antics búnquers i un gran horitzó d'altes muntanyes.

La pujada fins aquest coll tant alt m'ha entretingut força estona, i ara cal tornar enrere cap al coll i el refugi de Gardetta. La Sílvia i el Fum han anat tirant per guanyar temps. Baixo cap a la cruïlla i segueixo a la dreta per la llarga pista que va revoltant l'immens altiplà. Per davant tinc un tram llarg de pujada moderada en direcció sud-est sobre un terreny força pedregós, ja que la zona és menys freqüentada. Avanço més ràpid per atrapar la Sílvia i el Fum, i els trobo al peu d'un torrent, on el Fum es refresca amb un bon bany. Seguim pujant i enllaçant diversos collets des d'on tenim diverses panoràmiques totes elles precioses. Recuperem la cota 2.400 i contemplem a sota el gran altiplà i les muntanyes que l'envolten. Passem el Colle di Salsas Blancias i planegem plàcidament cap al proper Colle Margherina, on ja hi havíem passat d'anada.

Encara ens queda però un petit bucle. Contornegem el Becco Nero per la pista que passa pel seu flanc sud, i de seguida tornem a passar pel Colle della Bandia, on hi ha les restes de diversos edificis militars. Des d'aquí sí que ja repetim els últims metres de pista que ens tornen al coll de Valcavera, on hem iniciat la ruta. Estem molt satisfets d'un itinerari magnífic i de poca dificultat que ens ha permès recórrer el gran altiplà gràcies a les antigues pistes militars, ara d'ús lúdic i sense vehicles. Hem contemplat la preciosa muntanya Rocca la Meja i hem visitat el refugi Gardetta i el coll del mateix nom, sempre enmig d'un entorn d'alta muntanya sensacional. De nou al punt d'inici, baixarem tot seguit amb la furgo cap a la vall de Maira, tot passant pel proper Colle Fauniera, on hi ha el monument en record al cèlebre ciclista Marco Pantani.