Montagnon d'Iseye (2.173 m.)

Aquesta muntanya d'alçada modesta situada als Pirineus bearnesos té una característica molt especial, ja que té al peu un circ glacial amb un bonic estany en forma de cor. És una de les excursions més habituals en aquest vessant nord pirinenc gràcies a l'atractiu i la potència visual d'aquesta imatge. Sortim dels afores d'Aidius i pugem primer per una pista fins a trobar el camí que va remuntant una ampla coma fins al coll de Taillandère, on comença la forta pujada que ens deixa al peu del llac. Però la visió més bonica tant de l'estany com de l'entorn la trobarem si seguim caminant fins a coronar alguna de les muntanyes que envolten el circ. Contemplem el bonic paisatge des del cim ben escarpat, i tornem per una llarga ruta més a l'oest que baixa pel Coig Arras.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Aparcament de Laserre Aidius (Bearn, França)
• Distància: 19,20 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.325 metres
• Temps: 9:25 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil
• Cartografia: Oloron - Sainte Marie IGN (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Hi ha imatges que tenen tanta força que et queden ben gravades a la retina, i la ruta d'avui és fruit d'una d'aquestes situacions en què veus un paratge de muntanya i dius: hi he d'anar. Feia anys que sabíem de l'existència d'aquest bonic llac d'alta muntanya que té la peculiaritat de tenir forma de cor. Però no és només la forma el que li confereix la bellesa, sinó un preciós circ de muntanyes que l'embolcallen i un immens tapís d'herba que el rodeja. Estem al vessant nord Pirineus atlàntics, concretament a la vall d'Aspe, a França, en un entorn muntanyós d'alt calibre. No gaire lluny d'aquí tenim el circ de Lescun i les agulles d'Ansabère, el pic d'Aspe, el Midi d'Ossau o el pic de Ger, tots ells grans cims pirinencs ben destacats, alguns visibles des de la zona. Ens situem però una mica més al nord de l'eix axial, on les muntanyes són una mica més baixes però igualment boniques. Un entorn extraordàriament verd gràcies a una pluviometria generosa, i espurnejat de petits pobles amb encant. Benvinguts al Bearn!

El punt d'inici de la ruta és un aparcament situat més amunt del petit poble d'Aidius (Aydius en francès). S'hi arriba per una estreta carretera asfaltada que surt del poble més gran de Bedous (al mig de la vall d'Aspe), i que puja fins aquest petit nucli pintoresc. Just abans d'entrar al poble surt una pista a l'esquerra molt estreta però asfaltada fins a l'últim tram que és de terra. S'enfila uns 4 km. fins a l'aparcament de Laserre, on és obligatori deixar els cotxes. Fa uns anys es podia pujar una mica més amunt, fins a l'aparcament de Barca, però actualment està prohibit. Així doncs arribem fins a l'aparcament i ens disposem a començar la ruta. Avui som l'Eva, el Toni, la Sílvia i jo mateix, acompanyats pel Fum.

Sortim caminant per la pista que puja suaument per damunt del torrent i avancem fins a les bordes de Bérangueil. La pista fa un revolt alhora que creua el riu i segueix uns metres més amunt fins a l'aparcament de Barca, on la deixarem. Prenem un camí que surt al final del prat i que puja molt fort per dins d'un bosc espès. Aquest primer tram de pujada és dura, però avancem per l'ombra. Més amunt arribem a uns prats alpins i el bosc s'acaba. Seguim pujant fort ara sota un sol de juliol que ens fa suar de valent. A més a més del sol, també tenim uns altres acompanyants gens benvinguts: els tàvecs. N'hi ha per tot arreu, i ens piquen constantment. Un tros amunt agraïm l'aire de muntanya que refresca una mica tot i l'exposició al sol. Continuem pujant i assolim la cabana de Cure det Cam, on ens proveïm d'aigua fresca en una font al peu de la cabana.

Després de la breu pausa per refrescar-nos seguim pujant per un camí ben fresat direcció sud-est dins d'una ampla coma. El pendent s'incrementa una mica fins arribar al coll de la Taillandère. Aquí la nostra ruta canvia de direcció. Tombem cap a la dreta i encarem una pujada realment dura per un terreny més pedregós i trencat. Anem a buscar una canal molt dreta que baixa directament de l'estany on volem arribar. Cal creuar alguns trams de tartera on costa avançar, ja que és molt dret, i fins i tot en algun punt ens ajudem de les mans. Anem guanyant alçada poc a poc i arribem a un petit oasi verd que contrasta amb l'entorn pedregós i aspre per on hem pujat. Trobem un primer estany petit, i just al darrere s'obre davant nostre la vista cap al llac de Montagnon. Hi som tan a prop que no s'aprecia del tot la seva peculiar forma. Al davant també veiem una notable paret rocosa que s'enfila fins al cim del Montagnon d'Iseye, l'objectiu de la jornada.

Contemplem la bonica estampa de l'estany, situat al fons d'un circ envoltat de muntanyes amb pendents herbats, totes excepte al propi cim del Montagnon, que és més dret i pedregós. El lloc és molt bonic, amb un estany de mida mitjana, de poca profunditat, envoltat d'una magnífica platja d'herba verdíssima, i tancat per un conjunt de petites muntanyes, totes accessibles i que permeten la contemplació des de l'alçada d'aquest bonic indret. Així doncs que comencem a pujar, i ho fem vorejant primer l'estany per l'esquerra. Al fons marxa un caminet que puja fort fins a la carena. A mig camí trobem un primer mirador natural ben bonic que ens permet gaudir de l'estany en tota la seva plenitud. Quan arribem a la carena tornem a contemplar una visió més zenital, magnífica. I encara acabem d'arribar per un tram de camí escarpat fins al cim del Montagnon d'Iseye (2.173 m.), on gaudim d'una altra perspectiva. Magnífic!

El llac del Montagnon és especialment bonic des de les alçades, amb la seva peculiar forma de cor, el verd clar de les seves aigües, i el gran tapís d'herba que s'enfila fins als cims que l'envolten. No és estrany que sigui un lloc tan freqüentat, i evidentment tan fotografiat. Sens dubte un d'aquells indrets que les xarxes socials han popularitzat molt. Avui tenim la sort de gaudir d'un dia esplèndid, i a més a més, com que la primavera ha estat generosa en precipitació, tot l'entorn és excepcionalment verd per ser a ple estiu. Passem una bona estona al cim i en un punt de la carena on es pot contemplar l'estany i el circ que l'alberga. A mesura que et vas movent per la carena del circ vas copsant diverses perspectives, totes elles molt boniques.

Fins aquí havíem anat trobant força excursionistes, però des del cim decidim no tornar per la mateixa ruta sinó fer-la circular. A partir d'aquí la ruta esdevé del tot solitària, i aquesta és la part positiva. La negativa és que la ruta s'allarga força, i en alguns trams el camí és poc definit. La tornada serà llarga, tot i que els temps indicats són especialment llargs ja que anem molt a poc a poc per un problema físic. En circumstàncies normals la ruta seria força més curta. En tot cas, des del coll que separa el pic de Montagnon i el de Mardas, prenem un corriol que flanqueja aquest últim i que continua direcció sud-oest. Baixem per uns pendents herbats amb vistes llargues cap al sector de les muntanyes del Balaitús, pic Palas, etc. Baixem per un espai obert, a vegades amb el camí poc definit, i altres seguint rastres de bestiar. Baixem suaument entremig de grans pastures inclinades fins al Coig Arras, al voltant dels 2.000 metres. Aquí haurem de canviar de direcció, però fem una pausa i aprofitem per dinar.

Baixem ara cap a la dreta cap a una coma ben evident sota el pic de Bergon. Baixem en direcció nord ara amb un camí més clar, tot i que amb diversos trams incòmodes de passar. La ruta és llarga, i baixem a poc a poc. Al cap d'una bona estona arribem al peu de la cabana de l'Hourquet, on hi ha una font que ens abasteix d'aigua fresca. A partir d'aquí el camí encara és més evident, i un tros avall fins i tot es transforma en pista. Seguim baixant molta estona fins a situar-nos damunt de les granges de Labay, on la pista va girant cap a la dreta (llevant) i encara l'últim tram, encara força llarg, fins a connectar amb la pista per on havíem pujat. La desfem uns metres i arribem al punt d'inici. Sens dubte ha estat una activitat formidable ja que el llac de Montagnon té una bellesa excepcional, i val la pena arribar-s'hi. La tornada s'ha fet llarga, potser a fer ara tornaria pel mateix camí. En tot cas és una d'aquelles activitats imprescindibles per gaudir d'un indret molt especial dels Pirineus.