Vall de Solcén

A la capçalera de la vall de Vicdessos, a la zona més alta de l'Arieja, hi trobem encaixonat entre grans muntanyes l'estany de Solcén. Més amunt de la presa hi ha un aparcament d'on surt una pista pastoral que s'enfila fins uns planells on el riu serpenteja i forma unes boniques aigües tortes. Pedalem per la pista que continua amunt fins a sota mateix del port de Rat i l'escarpat pic de Medacorba, al punt de confluència entre Catalunya, l'Arieja i Andorra. La pista és pedregosa però el paisatge és sensacional, ja que ens movem en un entorn d'alta muntanya, a sota mateix de pics que voregen els 3.000 metres. La pista s'acaba de sobte a sota del port de Rat, a uns 2.150 metres enmig d'un panorama exquisit. L'itinerari és lineal, de manera que tornem pel mateix camí tot contemplant ara el preciós paisatge en direcció oposada.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Estany de Solcén Ausat, Arieja (França)
• Distància: 16,20 quilòmetres
• Desnivell positiu: 525 metres
• Temps: 2:15 hores
• Dificultat: IBP=68 / Blava
• Sensació de dificultat: Fàcil Pista amb algun tram dret i pedregós
• Cartografia: Vicdessos / Pics d'Estats et du Montcalm IGN (1:25.000)

Itinerari

Crònica

L'últim dia de la nostra breu estada a la vall de Vicdessos decidim pujar fins a la zona més alta. Des del poble d'Ausat, gairebé enganxat a Vicdessos, surt una petita carretera asfaltada que marxa cap al sud entaforada entre muntanyes cada cop més altes. És una vall molt tancada, amb uns grans pendents a banda i banda, més alts com més remuntes la vall. Passem el petit nucli de Marc, on s'agafa la pista que continua fins a l'aparcament d'on surt el camí cap al refugi de Pinet i la Pica d'Estats o el Montcalm. Nosaltres no pugem per aquesta pista, sinó que seguim la principal de la vall que segueix rectilínia cap al sud. És una pista asfaltada però estreta, i amb alguns trams de fort pendent, on si et trobes amb algun altre cotxe de cara cal buscar un apartador. Enmig d'un ambient d'alta muntanya i dins d'una vall espectacular i encaixonada, seguim pujant fins a la presa de l'estany de Solcén, on ja es veu la gran massa d'aigua. La pista continua per damunt de l'estany fins a la seva cua i encara uns metres més amunt, on hi ha l'ampli aparcament dels Orris de Carlà.

Des de l'aparcament situat a la cua del gran estany represat es pot contemplar un fantàstic paisatge de muntanya, això sí, des del fons d'una vall tancada per grans parets de granit. A l'altra banda de l'estany (oest) es pot veure el torrent de Riufred, una profunda canal que neix al mateix estany i s'enfila amb un pendent molt pronunciat fins al mateix cim de la Pica d'Estats, amb un recorregut directe, pedregós i molt dret, amb més de 1.700 metres de desnivell seguit i sense treva. Tenia ganes de venir a Solcén ja que no hi havia estat mai, tot i haver pujat a molts dels cims que l'envolten. Avui era una bona ocasió, ja que tanquem uns dies a la zona i emprenem la tornada. La idea és pujar fins a l'estany (embassament), i des d'allà fer una ruta curta amb bicicleta per una pista de pastors que continua amunt fins a prop del límit de la frontera andorrana. Una ruta linial, fàcil però intensa que no em va defraudar gens.

Avui la Sílvia prefereix sortir a caminar una estona amb el Fum fins una zona de pastures que hi ha un tros més amunt de la vall, i com que jo tenia ganes de veure fins on es podia pujar, decideixo agafar la bicicleta i marxar amunt. Com deia, al final de l'estany, una mica més amunt, hi ha l'aparcament dels Orris de Carlà. A part de l'aparcament hi ha alguns cartells informatius, un dels quals parla precisament dels Orris. Des d'aquí i cap amunt es poden anar trobant diverses d'aquestes petites construccions, unes barraques de pedra força precàries, que utilitzaven els pastors per protegir-se de la intempèrie quan portaven els seus ramats cap a aquestes pastures d'alçada. Aquestes construccions simples són reflex d'un temps passat, d'una forma de vida molt dura dels pastors a l'alta muntanya.

Surto amb bicicleta des de l'aparcament i creuo una tanca que impedeix el pas de vehicles. A tocar hi ha una cabana més moderna de pastors amb una cleda al costat on hi guarden un ramat d'ovelles. La pista de seguida es mostra pedregosa, tot i que el pendent és moderat. Al cap d'aproximadament un quilòmetre trobo el tram més dolent, pedregós i de difícil pedaleig, ja que costa trobar una bona traçada entremig de roques força grans. És una pista que té un ús molt limitat per als pastors que porten els ramats més amunt. De fet, a mitja vall hi ha una altra cabana de pastors on hi he trobat un vehicle tot terreny. Aquest primer tram de pista és el pitjor, i al principi em va desanimar una mica, ja que vaig pensar que si tota la ruta havia de ser tan dura i incòmoda, potser no arribaria a dalt. Però al cap d'uns metres la pista ja és més bona.

Així doncs, el primer quilòmetre és més suau, i el segon és el més difícil, sobretot el tram d'uns revolts sobtats en pujada més forta fins al cap d'amunt de la petita cascada de Labinàs. A partir d'aquí la pista entra en un gran planície entaforada entre parets que s'enfilen mil metres amunt. Un bonic rierol serpenteja entremig d'aquest gran prat verd, i forma uns trams molt estètics d'aigües tortes. Aquest tram és el més plàcid de la ruta, ja que la pista planeja o puja suaument en paral·lel a l'esplanada, que queda a la dreta. Passo al costat dels Orris de Labinàs, i més endavant al peu d'una cabana més moderna de pastors, on hi ha un ramader amb el seu vehicle. Passada la cabana la pista encara segueix amb suau pujada uns metres més fins al final de la gran esplanada. En total, l'esplanada fa uns 2,5 quilòmetres de llarg.

Ja des de lluny, al final de l'esplanada es veu una pista que puja en zig-zag al fons del circ tancat per muntanyes escarpades. Així doncs, al final de l'esplanada toca tornar a pujar més intensament per una pista cada cop més precària. Vaig fent diversos revolts i contrarevolts en una zona de zig-zag que va guanyant metres al fons del circ. Després d'uns quants revolts, aproximadament a la cota 2.000 m., la pista gira i traça una llarga diagonal ascendent en forta pujada. Des d'aquí es pot contemplar una magnífica panoràmica de la vall per on he anat pujant, sobretot la gran esplanada envoltada de les muntanyes que la tanquen a banda i banda. La pista continua pujant, i passada la diagonal, torna a girar i encadena de nou diversos revolts ja en l'últim tram. La pista s'acaba de sobte aproximadament a la cota 2.150, a poca distància (aprox. 1 km. linial) del Port de Rat, que fa frontera amb Andorra.

Efectivament, la pista finalitza sobtadament en un lloc sense cap interès en especial: ni una cabana, ni un prat,... Res de res. Però té una explicació. Als anys 70 del segle passat es va impulsar un projecte de construcció d'un túnel que unís la parròquia d'Ordino a Andorra amb la vall de Vicdessos, a l'Arieja. Es van fer diversos estudis i es van arribar a construir algunes infraestructures, com un túnel de servei a la part andorrana que encara es pot veure al cap d'amunt de l'estació d'esquí d'Arcalís. El projecte es va anar refredant per l'elevada inversió que requeria i per l'impacte medioambiental. En tot cas, com deia, la pista s'acaba de cop a uns 2.150 metres. Un camí continua i en poca estona es podria assolir el Port de Rat, però caldria empènyer la bicicleta, i avui no és la idea, ja que volia fer una ruta curta per conèixer l'entorn, i després emprendre la tornada cap a casa; és a dir, una ruta de mig matí.

Abans d'iniciar el descens, en el primer revolt contemplo la bonica postal de cims pedregosos que envolten aquest circ. Cap a llevant, damunt del Port de Rat, el Cataperdis; cap al sud el punxegut i trifronterer cim del Medacorba; i més a l'oest l'estètica punta del pic de Lavans. Tots ells cims que s'acosten als 3.000 metres, en un entorn de roca molt escarpada i abrupte. Vist el paisatge inicio el descens per la pista ja coneguda, gaudint en tot moment d'un ambient d'alta muntanya que m'envolta per totes bandes. Aviat contemplo ensota la llarga esplanada amb el riu serpentejant, encara més bonica en aquesta direcció, i on arribo aviat. Qué fàcil que és la baixada! Creuo l'esplanda i baixo sense més dificultats que un tram pedregós fins a la cua de l'embassament de Solcén, on en retrobo amb la Sílvia i el Fum. Fem una última ullada a l'estany i les altíssimes muntanyes que el tanquen a banda i banda, i donem per finalitzada una ben profitosa estada als magnífics paisatges de l'Alta Arieja.