Tossal de l'Abadia i Espills

Explorem tot pedalant la subcomarca natural de la Terreta, un terreny rost, inhòspit i aspre regat per la Noguera Ribagorçana. Sortim del Pont d'Òrrit i avancem sota el poble abandonat fins al també despoblat d'Esplugafreda. Aquí comença una llarga pujada tot fent esses fins al Tossal de l'Abadia, un turó molt panoràmic que ens ofereix grans vistes de la serra de Sant Gervàs i del massís de la Maladeta. Resseguim una bona estona la solitària carena i baixem damunt d'uns barrancs fins al fantàstic despoblat d'Espill, un antic poble construït sobre una cinglera que feia de muralla natural. Des d'aquí baixem per una pista precària fins al peu del riu a la Ribereta, i el remuntem amb trams de camí i pista fins al punt d'origen.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Pont d'Òrrit Tremp (Pallars Jussà)
• Distància: 33,30 quilòmetres
• Desnivell positiu: 875 metres
• Temps: 4:50 hores
• Dificultat: IBP=74 / Blava
• Sensació de dificultat: Força fàcil Dos trams de corriol amb algun pas difícil on cal empènyer
• Cartografia: Baixa Ribagorça ICGC (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Els pobles abandonats és una temàtica freqüent en les nostres rutes, ja que ens permet imaginar un tipus de vida que ja no existeix i connectar amb el passat. El Pallars Jussà és possiblement la comarca de Catalunya amb més pobles abandonats, tant per la seva gran extensió com perquè molts dels antics llogarrets van anar patint un llarg procés d'abandonament rural. Alguns d'aquests pobles quedaven lluny dels centres de població més importants, i l'economia de subsistència que tradicionalment havia mantingut vius aquets petits nuclis va quedar definitivament substituïda per una economia més industrial, fins i tot en el sector agrícola i ramader. A més a més, alguns d'aquests pobles estan ubicats en terrenys rosts on es fa difícil l'activitat agrícola o ramadera.

Hi ha moltes causes per l'abandonament, però quan visites alguns d'aquests pobles abandonats entens que quedin lluny de la legítima expectativa de molta gent d'una vida digna i amb un mínim de confort. Precisament avui ens mourem per la Terreta, una subcomarca natural a cavall de l'Alta Ribagorça, la Baixa Ribagorça i el Pallars Jussà, i en aquest sector i també més al sud cap al sector de la Noguera, hi ha molts nuclis que es van abandonar, alguns totalment, i alguns amb alguna casa dempeus encara que sigui com a segona residència. El sector per on pedalarem avui pertany administrativament al Pallars Jussà, tot i que té més connexió territorial amb la Ribagorça tant per carretera com pel riu que travessa aquesta àrea, la Noguera Ribagorçana.

Sovint dedico temps a buscar informació de llocs per conèixer i explorar, i en una d'aquestes recerques em va caure a les mans el treball de fi de grau de l'Anna Buixadé Rovira, una estudiant del grau de Turisme de la Universitat de Lleida, amb el títol Rutes per pobles abandonats del Pallars Jussà. És un interessant treball que proposa diferents rutes per visitar alguns d'aquests despoblats. Està ben documentat i em va fer despertar l'atenció especialment pel poble d'Espills. Aprofundint una mica més la recerca d'informació, el magnífic portal Rutabike.com conté una ruta prou interessant que passa per aquest poble entre altres llocs, així que manllevem la idea i ens posem en marxa.

Ens dirigim cap al Pont d'Òrrit, un petit nucli que es formà quan es va abandonar el poble d'Òrrit, situat en un coster uns metres més amunt, a redós de l'antic castell. El petit nucli està situat al peu de la Noguera Ribagorçana, al vessant català, aproximadament al punt quilomètric 101 de la carretera N-230. A l'altre vessant del riu, ja al vessant aragonès, hi trobem Areny de Noguera, un poble més gran. Passem el pont que dona accés al petit nucli i aparquem als afores. Sortim pedalant amb la Sílvia, juntament amb el Fum que ens acompanyarà com ja és habitual. Prenem una pista asfaltada que marxa cap a l'est en direcció a Sapeira, cap de l'antic municipi ribagorçà del mateix nom que també englobava Òrrit. Tot i estar en l'àmbit d'influència de la Ribagorça, tota aquesta zona pertany al municipi de Tremp i per tant al Pallars Jussà.

Marxem per una petita pista asfaltada que avança entremig de camps de cereals i al costat d'uns terrers d'un vermell intens al peu del barranc de d'Esplugafreda. De fet durant molta estona seguirem la pista que avança per dins del barranc. Al cap de poc de sortir deixem a l'esquerra el turó on es poden observar les restes de l'antic poble d'Òrrit. La majoria de cases estan ensorrades, i destaca sobretot l'església amb el seu campanar quadrat, encara dempeus. Avancem tan sols 2 km. per l'asfalt, i passada una granja, enmig d'un marcat revolt deixem l'asfalt i continuem per la pista a la dreta. La pista va seguint en paral·lel al barranc, el qual porta molt poc cabal d'aigua. La pista puja poc, i permet escalfar abans d'emprendre la pujada. Creuem el barranc per una passera de ciment i seguim endavant.

Un cop creuat el barranc la pista puja amb més decisió. Ens anem separant del fons del barranc i fem uns quants revolts revirats que ens porten fins a les envistes del poble abandonat d'Esplugafreda. Queden només les restes d'algunes de les poques cases que formaven un petit nucli agrupat al voltant de l'església de Sant Esteve, de la qual es pot veure el campanar, força malmès, així com les parets exteriors. De lluny també sembla entreveure's una construcció nova o reconstruïda. No acabem d'arribar al nucli, envoltat de vegetació, sinó que el deixem a la nostra dreta una mica per sota de la pista. Si girem la mirada cap al nord contemplem a certa distància el nucli, aquest sí habitat, de Sapeira, encimbellat dalt d'una petita carena, i al fons el poderós frontal de la serra de Sant Gervàs. Aquesta serra forma una bonica cinglera que s'allarga uns quants quilòmetres.

Deixem enrere Esplugafreda i Sapeira i emprenem el tram més dur de la pujada, ja que aquí el pendent és més accentuat. Avancem dins d'un barranc ample, que ens deixa veure a banda i banda parets de notable dimensió. Alguna d'aquestes parets és abalmada i s'hi pot veure antigues construccions, suposem que d'ús ramader. Tota aquesta zona per on pedalem, a part d'estar pràcticament despoblada més enllà d'algun petit nucli, és també molt solitària, i durant tot el trajecte que va durar al voltant de 5 hores no vam trobar-nos a ningú. Ni tan sols bestiar. El terreny és més aviat rost i àrid. Només la part baixa de la vall està cultivada. Al tram mitjà passem per un bosc de pins, i la part alta és més pelada i només hi ha matolls. És el paisatge de la Terreta, àrid, dur i fascinant.

Tot i que no és visible des de la pista, passem molt a prop de l'entrada d'una cova de grans dimensions, el Botet de Casa del Rei, al fons d'una clotada. La pista encadena tot de giravolts per anar guanyant terreny. És una pista poc utilitzada i més aviat pedregosa, però es pot fer bé, ja que el pendent no passa mai de moderat, i tot i que en alguns punts està una mica trencada, en general es pot pedalar força bé. Avancem cap a l'est tot pujant per un terreny cada cop més obert que ens obre una gran panoràmica. Arribem a dalt la carena i la pista es bifurca. Prenem el ramal de la dreta i assolim una carena ampla i arrodonida que acaba de pujar fins als peus del Tossal de l'Abadia, de 1.289 m. La pista passa uns pocs metres per sota del punt més alt.

Fem una aturada al punt més alt de la ruta, i val la pena fer-ho per contemplar un amplíssim paisatge. Al sud veiem la llarga serra del Montsec, i una zona de mitja muntanya molt ondulada. La vista cap al nord és fantàstica, amb el llarg frontal de cingleres de la serra de Sant Gervàs, que mostra el seu bonic vessant sud. Més enllà sobresut el massís de la Maladeta i l'Aneto, com a punt més alt al centre. I més a prop el paisatge característic de la Terreta, amb el seu terreny rost de tons ocres i vermellosos. Un terreny solitari, aspre i alhora fascinant. Mengem uns ganyips tot contemplant un paisatge bastíssim, i tornem sobre rodes tot encarant-nos cap al sud-oest.

Després de pujar una bona estona ara tocarà planejar suaument a cavall d'una llarguíssima carena. No és del tot plana, sinó que anem pujant i baixant suament per un terreny arrodonit i molt panoràmic. Al sud s'obre també la visió del Congost de Mont-rebei, la profunda ferida que talla els dos Montsecs més occidentals. Avançarem gairebé 3,5 quilòmetres per aquesta llarga i panoràmica carena. És un tram molt plàcid i bonic en què gaudim d'un amplíssim paisatge en total sol·litud. La pista que seguim acaba al petit cim d'Espills, però no hi hem d'acabar d'arribar, ja que la nostra intenció és anar al poble abandonat del mateix nom. Així doncs cal fixar-se en un camí que neix a la dreta al costat d'un revolt. Prenem el corriol a la dreta i al principi podem avançar sobre la bicicieta, tot i que és pedregós. Més endavant baixa cap a la fondalada del barranc i haurem de fer uns minuts a peu.

Així doncs quan el camí es posa difícil baixem de la bicicleta i empenyem uns metres per una fondalada. El camí és poc definit, però es pot anar seguint ja que el terreny és obert i amb vegetació escassa. Avancem uns metres fins que arribem en un petit replà on veiem per primera vegada el nostre principal objectiu, el poble d'Espills. La primera imatge és potent i corprenedora. De sobte, enmig d'aquest paisatge rost i arrodonit, sobresurt un petit altiplà envoltat d'una modesta cinglera que l'envolta. Aquesta cinglera feia de protecció natural del poble, ja que només hi havia dos passos que permetien accedir-hi. És com una fortalesa natural, ja que el cingle feia de muralla i impedia l'accés al poble, situat al petit altiplà amb bones vistes i ben ventilat.

Des d'aquest petit mirador natural encara hem de baixar uns metres per l'antic camí, i ho fem a peu ja que és força dolent. Baixem fins una zona plana que ja ens permet tornar a pujar a les bicicletes i acostar-nos a la base mateix de les cingleres que protegeixen el poble. És un lloc fascinant i corprenedor, i costa imaginar-se com podia ser la vida en un lloc tan remot i aspre. Arribem al vessant oriental del poble, i deixem les bicicletes al peu de la petita cinglera. Totes les cases es veuen ensorrades, tot i que algunes conserven bona part de les parets. A la part inferior de la cinglera hi ha també les restes d'algunes cases, imaginem que construïdes més tard quan tot l'altiplà del cingle va quedar ple. En aquest vessant més oriental del poble, per on hem arribat, trobem un dels accessos, una antiga pujada arranjada amb pedres que permetia l'accés a dalt l'altiplà.

Deixem les bicicletes i pugem cap a dalt el poble. Fem la pujada i arribem dalt del petit altiplà on hi havia el poble. Es pot identificar perfectament que el nucli estava organitzat en un carrer principal i cases a banda i banda. Moltes de les cases mantenen les parets, portes, balcons i diversos elements constructius, però no les teulades. Totes les cases estan ensorrades, i fins i tot costa de caminar pel carrer principal ja que hi ha les restes de les pedres caigudes. Travessem el poble longitudinalment fins a la punta oest, on hi ha l'edifici més ben conservat, l'església de Sant Pere. És un temple de planta rectangular del segle XII tot i que té a l'interior decoració barroca. Té també un campanar quadrat que és l'element que més destaca del poble. L'edifici està en condicions precàries, i tot i que conserva la coberta hi ha clars indicis que pot esfondrar-se en qualsevol moment, i és una llàstima ja que és un edifici molt bonic construït en un indret excepcional.

Contemplem l'església des de la porta, sense entrar gaire a dins ja que s'aprecia risc d'esfondrament. L'interior està decorat i pintat, i encara queden diversos elements litúrgics com l'altar, la pica baptismal i fins i tot un confessionari. Sortint del temple, al seu darrere arribem a la punta oest del cingle, i contemplem una amplíssima vista des d'aquest punt alçat. És un lloc especial i molt bonic, i ens hi estem una bona estona en total sol·litud. En acabat tornem a recórrer tot el llarg del poble i recuperem les bicicletes sota el petit cingle. Voltegem ara la base del cingle contemplant el vessant sud del poble, amb les cases construïes arran de les parets que protegien el nucli. Fem la volta fins a la base oest on trobem una pista força precària per on baixarem una bona estona.

Iniciem un llarg descens per un terreny molt rost, sense arbres, sense camps, bàsicament només matolls. La pista és pedregosa i està força trencada. No sembla que gaire ningú pugi a Espills. Baixarem durant gairebé 5 km. per aquesta pista en un terreny rost sense gaire res destacat més allà d'alguna petita barraca ensorrada. A mesura que ens acostem de nou a la part baixa de la vall de la Noguera Ribagorçana el terreny es fa més pla i trobem ja alguns conreus de cereals. Baixem uns minuts més fins al petit nucli de la Ribereta, on hi ha alguna casa de pagès. Seguim avall uns metres més entremig de camps fins a una passarel·la de ciment que permet creuar el riu. Just aquí la Sïlvia i el Fum es quedaran per evitar fer molts quilòmetres, i jo continuaré amunt i els vindré a buscar més tard per la carretera, situada a l'altre banda del riu.

Al peu mateix del riu, una pista pedregosa el va remuntant. Avanço direcció nord seguint el GR, però aviat la pista s'acaba i cal continuar per camí. Aquest tram de camí té molts trams ciclables, però altres m'obliguen a baixar de la bicicleta i empènyer durant uns minuts. Cal superar un parell de fondalades i anar seguint el camí en paral·lel a una línia d'alta tensió. Després d'un tram més lent per unes barrancades, torno a trobar una pista que permet un avenç més ràpid. El primer tram avança a tocar el riu, i més endavant se'n separa una mica. Passo al costat de la capella de la Mare de Déu de Mir, de construcció moderna, i vaig seguint la pista cada cop més bona que passa per la vora d'algunes petites masies deshabitades i també per sota del despoblat d'Escarlà, que es pot veure de lluny dalt d'un turó. Trobo uns terrers vermellosos en creuar el barranc d'Esplugafreda, i de seguida arribo tot planejant al punt d'inici.

En resum, un interessant itinerari per la subcomarca natural de la Terreta, dins de l'Espai Natural Protegit de la Vall Alta de Serradell-Terreta-Serra de Sant Gervàs on podrem gaudir d'un paisatge peculiar, sec, aspre i molt solitari. Amb una mica de sort podrem contemplar rapinyaires com voltors, trencalossos i fins i tot aufranys, com una parella que vam veure durant la ruta, i també gaudir de paisatges amplis cap als Pirineus. Un territori que l'home ha anat abandonant per la seva duresa i poc rendiment, i n'és una bona mostra el singular poble d'Espills, abandonat definitivament durant la segona meitat del segle XX, i que ara resta inert com a record d'una altra època.