Mines de Liat

Remuntem la vall del riu Unhòla des de Bagergue per una pista molt exigent que s'enfila fins als peus del majestuós pic de Maubèrme. La pista comença a pujar des del pla dera Lana i s'enlaira sense treva seguint la vall el riu vermell cap a la cabana des Calhaus, i amb un tram encara més dur puja fins al Planhèth deth Pas Estret. Avancem 2 km. planers que ens permeten agafar forces per encarar l'última pujada, duríssima amb trams pedregosos que s'acosten al 30% de pendent i que ens obliguen a posar el peu a terra en alguns moments. Arribem al petit refugi de Liat i visitem les notables restes de les antigues instal·lacions mineres, alhora que contemplem l'espectacular paisatge d'alta muntanya al peu de l'estany de Pica Palomèra a 2.300 metres d'alçada, envoltats d'alguns dels grans cims de l'Aran.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Bagergue Val d'Aran
• Distància: 26,50 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.075 metres
• Temps: 5:00 hores
• Dificultat: IBP=111 / Blava
• Sensació de dificultat: Força fàcil Tot pista, amb alguns tram molt durs (+25%) i pedregosos
• Cartografia: Val d'Aran Editorial Alpina (1:50.000)

Itinerari

Crònica

Acabem uns dies d'escapada a la Val d'Aran amb un itinerari d'alt voltatge. Ens enfilarem molt amunt, fins a més de 2.300 metres a la base d'un dels cims més destacats i carismàtics de l'Aran, el Maubèrme. Enmig dels prats alpins, al peu d'estanys d'alta muntanya, visitarem les restes d'unes importants instal·lacions mineres que a finals del segle XIX i la primera meitat del XX van portar molts treballadors fins a les alçades araneses. D'aquest passat miner que va configurar també el territori en queden notables vestigis, i especialment en el cas de les mines de Liat, que foren les més importants de tota la Vall d'Aran, podem observar encara diversos edificis, mines i restes de telefèrics i maquinària.

Tot i que actualment només queden alguns vestigis, la mineria va ser molt important a la Val d'Aran des de la segona meitat del segle XIX i fins a la segona meitat del XX. Segles enrere ja hi ha constància de petites explotacions mineres artesanals, i en el cas de les mines de Liat hi ha notícies des de principis del segle XVIII. Però fou amb la industrialització i l'arribada de l'electricitat que les explotacions es van professionalitzar i van créixer. Al darrer terç del segle XIX una empresa franco-belga es va fer càrrec de les mines de Liat, situades a molta alçada (més de 2.300 metres), cosa que en dificultava l'extracció. Però el material d'aquestes mines era de força qualitat. N'extreien bàsicament blenda, amb la qual es produïa zinc. En aquesta primera època es transportava el mineral amb tracció animal per un camí tortuós que baixava cap a la vall de Toran, on es va construir una foneria per separar el mineral del rebuig. L'edifici on hi havia aquesta antiga instal·lació ara és un refugi: Era Honeria. El material es baixava creuant amb caballeries la vall de Toran fins a Pontaut, al peu de la Garona, on marxava cap a França.

A principis del segle XX l'explotació minera es va anar mecanitzant, i es construeixen una línia de ferrocarril que uneix les diferents boques i un primer telefèric. Pocs anys més tard (1.911) es construeix una gran infraestructura de la qual encara avui en queden restes: un telefèric de gairebé 15 km. des de les mines a 2.300 metres fins a Pontaut, situat i 1.600 metres de desnivell més avall. També s'hi va construir el Bocard de Canejan, una gran instal·lació receptora del material de la mina on es netejava i es preparava per al seu transport cap a França. Encara avui es pot contemplar a l'entrada de la vall de Toran les restes d'aquesta enorme instal·lació. L'activitat minera va comença a decaure en el període d'entreguerres, i es va abandonar definitivament l'any 1.966. Aquest context històric va despertar l'interès per visitar aquesta zona, i vam decidir fer-ho en bicicleta.

Hi ha una pista que surt des de Bagergue i que puja fins a les antigues mines. Sabíem que era un itinerari dur, amb algunes pujades gairebé extremes. També sabem que a la part superior hi ha trams molt degradats on la pista pràcticament ha desaparegut, però res d'això ens desanima. La motivació també neix del fet de saber que ens enfilarem fins una zona d'alta muntanya amb grans vistes cap a un dels meus cims preferits de l'Aran, el Maubèrme, així com una notable zona lacustre. També remuntarem el riu Unhòla resseguint l'autèntica vall del riu vermell, i gaudirem d'un paisatge obert de pastures alpines a gran alçada entremig d'unes muntanyes de terreny negre gairebé amenaçador.

Sortirem tres pedalant i un a peu. L'Àngel, la Sílvia i jo mateix pedalarem, i el nostre company de quatre potes, el Fum, vindrà al nostre costat. No és una ruta gaire llarga, o sigui que és factible fer-la amb el gos. Simplement caldrà adequar la velocitat del descens, ja que farem una gran pujada i una gran baixada per la mateixa ruta. Aparquem al cap d'amunt de Bagergue, un poble molt bonic i costerut al qual s'accedeix per una carretera que surt des de Salardú cap al nord. Comencem a pedalar des de la part alta del poble, a poc més de 1.400 metres d'altitud, i sortim per una pista inicialment asfaltada que comença baixant fins a unes pastures. De seguida torna a pujar suaument entre els camps, passem al costat d'una granja i poc més amunt deixem a la dreta la petita ermita de santa Margalia, encimbellada dalt d'un turonet.

Avancem uns metres més fins una cruïlla propera just on comença el gran pla dera Lana, una gran pastura pel mig de la qual circula el riu Unhòla, ben conegut pel seu color vermell, i que anirem remuntant durant tota la ruta. Al punt de la cruïlla hi ha un petit aparcament i uns panells indicadors. La pista principal marxa pel centre de l'esplanada, i al fons gira a l'esquerra per enfilar-se cap a la collada de Varradòs, una ruta que vam fer uns anys però en sentit invers: Valls de la Garona, Varradòs i Unhòla en BTT. Avui però prenem el ramal que marxa a la dreta i comença a pujar sense pietat. Aquesta serà la tònica de bona part de la ruta, una pujada dura amb trams molt durs i alguns gairebé extrems, al límit de la ciclabilitat, o directament fora dels limits de la pedalada atmosfèrica.

La pista comença a pujar per damunt del gran pla dera Lana, i veiem a l'altre cantó com l'altra pista zig-zagueja cap a Varradòs. Passem per damunt de la bonica cabana dera Ribèra i la vall es comença a tancar. Pedalem al peu el barranc del Maupàs, que cau a la dreta des de les Tauletes des Palhers, un cim que tenim molts metres amunt. El pendent és fort, sempre fort. Tenim a l'esquerra el riu Unhòla, amb el seu característic color vermell intens fruit dels materials ferrinosos de la part superior de la vall. És un riu amb molt caràcter, i forma la vall del riu vermell de l'Aran. Fem un parell de revolts on la pujada és encara més dura, i avancem amb les pulsacions disparades. Afortunadament al cap de poc arribem a un descans, el petit Plan dera Mòrto, que ens permet respirar uns instants fins arribar a la cabana des Calhaus tot contemplant el riu Unhòla, molt bonic en aquest tram.

Creuem el torrent de Montoliu, que baixa des de l'estany del mateix nom, on també hi ha unes mines molt interessants que ja vam visitar el dia de pujar el Maubèrme. Just després del torrent hi ha la petita cabana des Calhaus, on el pendent es torna a enrabiar. A partir d'aquí en general la pista empitjora, i alguns pendents són drets i pedregosos. Aquest era el lloc habitual de deixar el vehicle quan es volia pujar el Maubèrme, tot i que millor pujar amb vehicle tot terreny ja que alguns trencaaigües poden ser complicats. Passem al costat de la cabana en un tram de pujada molt dura i seguim pedalant sota els pendents foscos del Cap dera Cometa des Calhaus, un cim que deixem a la dreta. De sobte veiem davant nostre la punta del Maubèrme, el gran cim d'aquesta zona que fins ara se'ns havia ocultat darrere de les serres que envolten la vall. Ens acostem també a la base del Tuc des Crabes, un cim ben bonic, sobretot mirat des de l'estany de Montoliu.

Continuem pedalant sense treva i passem per damunt del Plan de Tor, una gran esplanada que ens queda força més avall on el riu Unhòla meandreja i el bestiar pastura als voltants. La pista s'enfila fort alçada sobre la vall, ara damunt d'un terreny negre com el carbó. Passem al costat de les restes d'una edificació just a sota de les antiges mines del Plan deth Tor. Just aquest tram és especialment dur, amb uns metres molt trencats i de fortíssim pendent on empenyem per superar un dels pujadors. A continuació seguim pedalant encara en forta pujada, i després d'un parell de revolts molt durs arribem a una zona més suau. Passem uns metres per sobre de l'Estanhet de Tor, que queda en una esplanada per sota la pista i després d'un tram més suau de pujada entrem al Planhèth deth Pas Estret, una gran esplanada a més de 2.000 metres d'alçada.

Assaborim el tram planejant per aquesta gran zona de pastura d'alçada que s'allarga gairebé 2 quilòmetes. Estem en un entorn preciós d'alta muntanya, amb unes pastures esgrogueïdes com toca a final d'estiu. Arribem al fons de la gran esplanada, on la pista en relatives bones condicions s'acaba, i una tanca impedeix continuar. Aquí hi trobem un parell de tot terrenys. Al final de l'esplanada hi ha una zona ampla, com una gran plaça, i just al darrere hi ha la tanca i l'antiga pista que continua cap a les mines. Voregem la tanca i seguim amunt, però a partir d'aquí la pista és molt precària, i alguns trams molt drets. Així, el segon revolt passat la tanca ja hem d'empènyer uns metres. Més endavant coronem una mena de collet, i amb molt d'esforç i pedalant al límit de les nostres possibilitats avancem uns metres més en forta pujada enmig d'un paratge meravellós, amb el pic de Maubèrme just al darrere.

No tenim esma per contemplar el paisatge. Ens cal tota la força i concentració per pujar com podem un tram molt dur ja a la part alta de la nostra ruta. Si bé sempre hem anat pujant direcció nord, en l'últim tram de pista precària anem tombant cap a ponent. Davant nostre ja veiem un bon tros més amunt les restes d'antigues construccions, i això ens motiva a continuar endavant tot i la duresa del terreny. Deixem a la dreta l'Estanh Long de Liat, que ens queda un bon tros enllà. Ens concentrem en pujar cap a les mines que ja es veuen al davant. Avancem un tram més sobre la bicicleta, i empenyem algun petit tram més dret i pedregós poc abans d'arribar al refugi. Assolim la cabana de Liat sobre la bicicleta, i fem un merescut descans. El refugi és un dels antics edificis dels miners restaurat. Està en bones condicions, i hi ha taula, cadires, lliteres amb matalassos i una llar de foc.

Al costat del refugi hi ha força ferralla de les antigues mines. Restes de maquinària, cable del telefèric, calderes, politges i tota mena d'estris. A pocs metres del petit refugi també hi ha l'entrada d'una de les bocamines que podem trobar escampades per aquesta contrada. Hi entrem uns metres, caminant sobre els raïls per on circulaven les vagonetes, ja que el terra és ben ple d'aigua. Avancem pocs metres endins, ja que alguns petits despreniments ens fan desconfiar d'aquesta vella mina. Tornem a fora i agafem de nou les bicicletes, ja que més amunt encara hi ha més instal·lacions de les antigues mines per visitar. Així doncs continuem pujant per un tram també molt dret que fa un revolt des d'on contemplem una bonica visió del pic de Maubèrme, que senyoreja tots aquests contorns.

Arribem fins a una esplanada on hi ha un parell d'edificis de notables dimensions. Estan mig enrunats, però el seu volum fan palès la importància que tenien aquestes mines, que segons llegim eren les més grans i importants de tot l'Aran. Fem una mica el tafaner per l'entorn, i ens fixem en els edificis així com alguna de les entrades de mina que hi ha a la vora. Baixo caminant una mica més ensota per observar amb més detall l'antic telefèric, que començava aquí, pujava al cap de Güèrri i allà començava a baixar per un terreny molt dret de la coma de Bedrera fins a la vall de Toran. Després creuava tota la vall fins arribar al Bocard de Canejan, una gran instal·lació al peu del riu Garona on arribava tot el material, es netejava i s'endreçava abans d'agafar el camí en direcció a França. En total el telefèric tenia gairebé 15 km. en un entorn d'alta muntanya.

Des de les restes dels edificis avancem uns metres més, ara de pla, fins a l'Estanh de Pica Palomèra, un bonic llac glacial a més de 2.300 metres d'alçada i sota la serra del mateix nom. És un racó de pau i tranquil·litat, un indret molt bonic on els turons arrodonits i acolorits pels arbustos en transició tardoral es reflecteixen a les aigües. Fem una petita pausa gaudint d'aquest paisatge sublim, envoltats d'altes muntanyes, com el Tuc Blanc o el Tuc de Canejan al nord, i l'omnipresent i magnífic Maubèrme una mica més a l'est. Extasiats per tanta bellesa iniciem el descens, amb una última imatge molt bonica, pedalant al costat de les restes de les mines i el gran cim just davant.

El descens serà una còpia idèntica del recorregut de pujada, però ja hem fet pràcticament tot el desnivell, més de 1.000 metres. Només ens quedarà algun petit repetjó als trams planers. Així doncs baixem amb cura el primer tram, més dret i pedregós, ja que la pista fa molts anys que no té cap manteniment. Baixem cap al gran pla i el creuem de nou. Al final del pla ja comença la baixada constant i amb trams força drets, sempre amb la traçada vermella del riu Unhòla que ens acompanya al costat dret. Anem desfent el camí, a ritme suau per adaptar-nos a la velocitat del Fum i no fer-lo córrer en excés. Contemplem el paisatge, ara més asserenadament, sense la pressió de la forta pujada i la respiració al límit. Perdem metres ràpidament alhora que assaborim uns paratges exòtics i sorprenents que no hem vist en altres llocs, amb una bonica combinació de l'aigua vermella, el terra fosc, gairebé volcànic, i els prats entre verds i esgrogueïts.

Acabem de baixar els darrers metres i ja només ens queda una última pujada que encara es fa prou feixuga per arribar a Bagergue, on hem començat la ruta. Acabem ben satisfets d'un itinerari dur, ja que la pujada és molt exigent, amb alguns trams pràcticament impossibles, però que són curts i que no desmereixen una ruta molt interessant. Hem remuntat tota la vall de l'Unhòla fins arribar a les antigues mines de Liat, on podem visitar importants vestigis de la notable activitat minera que s'hi va desenvolupar entre els segles XIX i XX. Tot això enmig d'un entorn d'alta muntanya preciós al nord de la vall d'Aran i sota l'ombra d'un dels cims més importants de la vall, el Maubèrme, que ens acompanya bona part de la ruta.