Mines Margalida i Victòria

Sortim pedalant des de Bossòst per una pista que puja sense descans per l'obaga seguint el curs del barranc de Margalida. Passem per una zona de bordes i després de més de 2 hores de pujar arribem a la mina Margalida, on es pot entrar uns metres. Encara pugem una mica més fins als 1.600 m. i tot seguit baixem per la mateixa pista fins a la bonica bassa d'Arres. Ens desviem per un camí que baixa fort dins d'un bosc d'avets i arribem a la mina Victòria, que es pot visitar i ens expliquen la història d'aquesta instal·lació. Comença tot seguit el tram més divertit, amb un corriol preciós que baixa fort entre arbres i molses per un bosc espès i humit fins gairebé l'entrada del poble.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Bossòst (Val d'Aran)
• Distància: 20,50 quilòmetres
• Desnivell positiu: 915 metres
• Temps: 3:40 hores
• Dificultat: IBP=61 / Blava
• Sensació de dificultat: Força fàcil Pujada per pista i descens per corriol poc difícil
• Cartografia: Val d'Aran Editorial Alpina (1:50.000)

Itinerari

Crònica

Aprofitem uns dies de festa que tenim al setembre per fer una petita extensió de les vacances d'estiu i acabar de completar algunes rutes que teníem pendents, en aquest cas a la Val d'Aran. Són moltes les ocasions en què hem fet activitats a la vall, ja sigui a peu, pujant muntanyes, amb els esquís o com aquests dies amb la bicicleta, i no deixa mai de sorprendre'ns. En un espai relativament petit coexisteixen una gran varietat de paisatges des de l'alta muntanya fins a les plàcides valls on pastura el bestiar, passant evidentment per uns pobles molt bonics, això sí, força malmesos per la construcció desfermada. És una zona amb un caràcter propi i diferent d'altres llocs dels Pirineus. No només per l'idioma propi, sinó també pel clima i la morfologia d'un territori que fins fa uns anys estava molt tancat i era poc permeable a les influències forànies.

Avui ens desplacem al poble de Bossòst, situat al peu de la Garona molt al nord de la vall i a prop de la frontera amb l'estat francès. Seguirem una de les rutes que proposa el Centre BTT de la Val d'Aran, concretament la Ruta 5. Bossòst | Margalida | Bassa d’Arres | Mina Victoria | Bossòst (vermella). És una ruta que té dues parts ben diferenciades: una primera pujada llarga i constant per pista que acumula tot el desnivell (poc més de 900 metres), i després el descens, gairebé tot per un preciós corriol dins d'un bosc obac passades les mines. Entremig podrem visitar les mines Margalida, gairebé al cap d'amunt de la pujada, que estan abandonades, i poc després de la bassa d'Arres trobarem les mines Victòria, adaptades per a la visita turística.

Sortim amb la Sílvia i el Fum des de Bossòst, concretament des de la zona esportiva, on hi ha un ampli i còmode aparcament. Creuem un carrer paral·lel al riu Garona i prenem una pista asfaltada que neix al costat de l'antic Bocard, el lloc on s'acabava el telefèric que portava el material des de les mines Victòria. La pista asfaltada gira a la dreta i comença a pujar per damunt dels Prats dera Lana. És la carretera que portaria cap a Arres de Sus i també cap a la mina Victòria, però nosaltres la seguim només 1,5 km. fins que trobem una pista que gira a l'esquerra i s'encara cap al nord enmig d'un bosc espès i humit. Gairebé tota la pujada transcorrerà per boscos d'avets i faigs pel vessant obac de la vall, de manera que és una ruta apta per fer a l'estiu en dies de calor.

Avancem per una pista solitària i molt agradable que puja en tot moment però que no és excessivament dura, excepte alguns trams a la part superior on el pendent augmenta. Fem una primera llarga diagonal direcció nord-est per sobre del barranc de Margalida, i llavors un llarg zig-zag que ens permet anar guanyant alçada per un bosc de fort pendent. En alguns trams mirant avall podem contemplar el poble de Bossòst al fons, i les muntanyes que s'aixequen a l'altre cantó. Passem per la vora d'algunes bordes allà on hi ha un pla prou gran com per aprofitar l'herba. La pujada és agradable i no es fa gens monòtona, ja que transitem per un bonic bosc de muntanya amb vistes en alguns punts. Quan portem uns 6 km. creuem el torrent de Margalida i fem un zig-zag per damunt de les bordes de Bossòst. Seguim pujant per un terreny més exitent, tant pel pendent com pel fet que la pista és més precària. Encadenem diversos revolts seguits en forta pujada i arribem a la mina Margalida. Portem 10 quilómetres i gairebé 2:30 h., pedalant.

Veiem uns edificis ensorrats a l'esquerra de la pista, pràcticament engolits per la vegetació. Uns metres més endavant hi ha l'entrada de la mina. Es pot entrar uns metres per la boca principal que condueix a una galeria rectilínia que té una altra boca superior per on entra llum. Es pot entrar una vintena de metres fins un punt on una barana metàl·lica impedeix el pas per una antiga passera de fusta molt precària. Des d'aquí es pot observar el perfil irregular de la mina que permet fer-se una idea les dures condicions que havien de tenir els miners que hi treballaven. Se n'extreia blenda i galena, la base del zinc i del plom. Des de la boca de la mina es pot veure el fons de la vall, amb el poble de Bossòst al bell mig.

Després de la pausa a la mina continuem la ruta per la pista que segueix pujant gairebé 2 km. més. Uns metres més amunt de la mina creuem de nou el barranc de Margalida, canviem de direcció i seguim pujant ara més fort i en direcció oest pel costerut bosc del Malh dera Creu. Aquest és un dels trams més durs de la ruta, tot i que tampoc ho és en excés. Pugem per una pista de terra fosca que contrasta amb el verd intens del bosc ufanós que ens envolta. També tenim bones vistes cap a les muntanyes de l'altra banda de la vall de la Garona, entre els cims de la Pica de Gossetèra i el Malh de Betlan. Arribem al punt més alt de la ruta, a 1.600 metres aproximadament, sota el Malh dera Creu, una punta sota la Montanha d'Uishèra. Comencem a baixar i aviat la pista gira cap a l'esquerra. Poc més endavant arribem als peus de la bonica Bassa d'Arres.

La Bassa d'Arres és un petit estany d'origen natural i poca profunditat situat en una zona plana al sud de la Montanha d'Uishèra. És un lloc molt bonic, ja que té bones vistes cap a les muntanyes de la zona de les Maleïdes i alhora és un racó plàcid i planer enmig d'uns boscos de fort pendent. L'estany està envoltat d'uns prats on hi ha un una àrea recreativa amb taules, bancs i barbacoes. És un lloc bonic i força concorregut. S'hi arriba per una pista en força bon estat que puja des d'Arres de Sus. Ens aturem un moment al peu de la bassa per fer unes fotos, tot i que el dia és núvol i les imatges són més aviat tristes i no fan brillar aquest bonic indret. El cel està cobert de núvols cada cop més foscos, i uns metres més endavant fins i tot comença a ploure, tot i que per sort nostra només són quatre gotes.

Continuem baixant per la pista tant sols un centenar de metres, ja que de seguida prenem una pistota abandonada que marxa a la dreta amb un gir de 180º. Aquesta pista o gairebé camí és la que condueix cap a la mina Victòria, i trobem el camí indicat. Baixem cap a uns prats on hi ha una antiga construcció dels miners. Girem a la dreta, passem una tanca i comencem a baixar per una bonica avetosa en pendent molt fort. El caminet és molt bonic, i cal parar atenció ja que té trams molt drets. Anem baixant i arribem a l'antiga casa del capatàs de la mina. El camí continua baixant fins la boca de la mina Sipeyre, una de les diverses entrades que tenia la mina Victòria, una de les més importants que van haver-hi a tota la Val d'Aran. Planegem uns metres i arribem a un petit edifici on hi ha el petit museu de la mina Victòria.

Arribats a la mina Victòria fem una aturada més llarga, ja que arribem al petit museu i els dos guies que hi ha ens ofereixen fer la visita. No hi ha ningú més, i la visita es fa només per l'exterior a causa de les restriccions per la pandèmia Covid-19. Durant aproximadament 30 minuts ens expliquen la història d'aquestes instal·lacions mineres, que tenien fins a 11 nivells. Ens expliquen la duresa de les condicions de treball i les diferents fases que va tenir la construcció de les diferents infraestructures. Una de les més destacades era el telefèric que baixava la mena cap al Bocard de Bossòst, just on hem sortit. Veiem el petit museu i unes vagonetes que hi ha a l'exterior, així com els edificis on vivien els miners una mica més avall. Gaudim una estona de les explicacions dels guies, molt amables i simpàtics. En acabat reprenem la marxa.

Entrem a la última fase de la ruta, però també la més interessant: un descens vertiginós per un camí estret dins del bosc que ens portarà fins al punt d'inici. El caminet comença a la mateixa mina. Passem pel costat dels pisos dels miners i comencem a baixar per un tram força ciclable. Més avall quan ja entrem dins del bosc espès, principalment de faigs, el pendent s'accentua, i en alguns passos hem de posar el peu a terra i fins i tot empènyer alguns trams ja que és un pèl massa difícil per les nostres escasses habilitats de descens. Però un cop salvades aquestes petites dificultats el camí esdevé glòria, un corriol estret i ben fresat enmig d'un bosc espès ple de molsa.

Gairebé tota la resta del descens és força fàcil i extremadament divertit. Ens ho passem molt bé en aquests baixada mínimament tècnica enmig d'un bosc de fades. Anem perdent alçada i passem pel costat d'algunes bordes fins que finalment el bosc desapareix als prats superiors del poble. Acabem d'arribar a Bossòst satisfets d'una ruta preciosa amb una bona pujada assequible per pista, la visita a les mines Margalida i Victòria amb la plàcida Bassa d'Arres entremig, i finalment un descens pronunciat per dins del bosc que ens ha fet xalar de valent.