Tossal de l'Estivella (2.338 m.)

Sota les parets de la serra de Querol, al coll de Jou, comencem a remuntar una pista pedregosa i amb algun pujador fort que contorneja tot el vessant sud del massís del Port del Comte. Un cop arribem a l'estació d'esquí avancem per asfalt fins a l'aparcament de l'Estivella, on comença una nova pista que voreja ara el vessant oriental. El primer tram és més suau, però es fa enfilant progressivament fins assolir pujadors molt forts i pedregosos a la Costa Dreta. Un cop a la part alta tan sols falta un últim esforç, l'exigent pujada amb algun tram que supera el 20% de pendent. Bones vistes des de dalt tot i els núvols i el fred que ens aconsellen perdre altura. Descens fortíssim per les pistes d'esquí fins al Clot de la Vall, on tornem a remuntar per la pista de la Ginebrosa fins al portell del Llop. De nou a més de 2.100 m. creuem el plàcid prat Piquer i l'immens pla de Bacies abans d'emprendre l'última baixada, llarga, fàcil i molt panoràmica.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Coll de Jou Guixers (Solsonès)
• Distància: 30,00 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.140 metres
• Temps: 4:30 hores
• Dificultat: IBP=91 / Blava
• Sensació de dificultat: Força fàcil Trams de pujada molt durs i pedregosos.
• Cartografia: Port del Comte Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Ens retrobem amb l'Ari i l'Albert, bons companys de nombroses aventures, després del confinament i les primeres setmanes de la desescalada. Acordem anar a pedalar al massís del Port del Comte, una de les zones que tenim dins de la regió sanitària que és l'àmbit en el qual ens podem moure en aquesta situació transitòria. Ens trobem a Coll de Jou, punt de comunicació important a la part alta de la Vall de Lord i partió d'aigües entre el Llobregat (a través del seu afluent Cardener) i l'Ebre (a través del Segre). El coll de Jou serà el punt de sortida i arribada d'una ruta circular que hem previst amb la idea de pujar fins a la part alta del massís. Tot i això hem previst també alternatives en funció d'un temps insegur que preveu la possibilitat de núvols i tempestes a les altures. I precisament la part alta del Port del Comte és un lloc on cal evitar de totes totes trobar-hi una tempesta.

Preparem els estris i sortim pedalant de coll de Jou, a uns 1.500 metres d'alçada. En realitat sortim un tros més amunt de la pista, al primer revolt, ja que ens és més pràctic per aparcar. Comencem a pedalar per una pista de terra que abandona l'encimentada i que marxa direcció est. Sortim l'Ari, l'Albert, la Sílvia, el Fum i el que escriu aquestes línies, el Marc. La pista és pedregosa i comença pujant suaument. Voreja el vessant sud del Port del Comte, el que seria el frontal de la serra de Querol, una extensa paret de roca que forma la part més abrupta del massís. El punt més alt d'aquesta zona és el puig de les Morreres, on hi ha una antena reflectora visible des de molts quilómetres enllà. La nostra pista evoluciona pel vessant sud i est del massís, i el va contornejant a mitja alçada. Circula en paral·lel a la carretera asfaltada que porta cap a l'estació d'esquí, però uns metres més amunt.

Tot pujant podem contemplar una bonica panoràmica de la vall de Lord, amb el poble de Sant Llorenç de Morunys i l'embassament de la Llosa del Cavall al fons. Els envolten muntanyes amb formes peculiars i abruptes com els Bastets i Busa. Anem pedalant per la pista en pujada continuada però generalment moderada. Només en alguns revolts i punts concrets cal apretar les dents i mantenir l'equilibri per superar alguns tirapits. De fet el tram més dur són un parell de revolts abans d'arribar al roc del Prat de l'Art, i l'últim pujador abans d'assolir-lo, que és molt dur. Arribats a aquest punt, a 1.840 metres, estem en un mirador natural en què podem contemplar la vall de Lord sota els nostres peus. A partir d'aquí la pista tomba cap al nord i evoluciona gairebé de pla. Arribem planejant a una gran bassa de l'estació d'esquí on trobem una pista asfaltada. Baixem uns metres fins al refugi Bages, i uns metres més avall arribem a la base de l'estació d'esquí.

La ruta que portava dissenyada, fruit de combinar-ne vàries de diversos usuaris que es poden trobar a internet, per exemple a la magnífica plataforma www.wikiloc.com, ens portava per dins de les pistes d'esquí, però entre el confinament que ha fet que no hi passi gent i les abundants pluges d'aquesta tardor, la vegetació ha crescut molt i les pistes semblaven una selva. Afortunadament vam veure vaques pasturant per l'entorn que aniran ben alimentades i podran fer neteja. Decidim doncs anar per la carretera asfaltada que connecta els diferents aparcaments de l'estació d'esquí. Arribem primer a l'aparcament del Sucre i també provem d'avançar per les pistes. De nou la vegetació ens en fa sortir, i tornem a buscar la carretera asfaltada fins l'aparcament superior de l'Estivella.

Just al final de l'aparcament de l'Estivella neix una pista que marxa a la dreta. Passa per damunt de l'aparcament i s'encara cap al nord. És una pista pedregosa, que comença més suau, però de seguida s'enfila amb un pendent considerable. És una pujada constant que no ofega però tampoc no dóna treva. Al cap de poc de començar la pista, aquesta fa un marcat zig-zag i continua en direcció nord fins a situar-se gairebé a sota mateix del Tossal de l'Estivella. Llavors tomba a l'esquerra (oest) i enllaça diversos revolts sobtats i força durs tant pel pendent com pel terra rocós. Aquest tram és exigent, i cal parar atenció a la traçada. Descartem una pista que marxa planejant i que ens portaria cap a l'estació d'esquí de fons de Tuixén, i nosaltres seguim pujant enllaçant revolts fins a trobar una última diagonal més llarga, en pujada dura per damunt de la Costa Dreta que ens porta fins una placeta on hi ha el final de la pista i el final d'un dels remuntadors de l'estació d'esquí.

Som ja a la part alta de l'estació i del sector de l'Estivella. Tenim una mica més a sota un edifici que quan l'estació d'esquí és oberta funciona com a bar. Ens queden encara un parell de rampes dures per assolir el cim. Primer pugem per una pista pedregosa amb un fort pendent fins al Clot Rodó, punt on hi ha el canvi de vessant cap al cantó de Tuixent i un petit replà. Girem a la dreta i pugem fort per un últim pujador molt intens i pedregós, crec que el més dur de la jornada. Una rampa al límit de la capacitat ciclable personal ens enfila al cap d'amunt d'un petit altiplà on hi he el cim del Tossal de l'Estivella (2.338 m.), la punta situada més al nord del massís del Port del Comte, i que ens ofereix bones vistes cap al Cadí, el Pedraforca i entremig les valls de la Vansa i de Josa. Fem fotos i contemplem el paisatge, tot i que els núvols han evolucionat força i tapen molts sectors.

Des dels 2.338 m. del Tossal teníem intenció d'acabar de coronar els dos cims més elevats del massís, la Tosa Pelada i el Pedró dels Quatre Batlles, que s'enfilen escassos 50 metres més que aquest altre cim més septentrional, el Tossal de l'Estivella. Però a dalt hi fa fred i els núvols corren ràpidament. De fet en algun moment fins i tot tapen el Pedró i sembla que la situació s'ha de complicar. Com deia el principi dalt del Port del Comte no és bon lloc per rebre tempestes o perquè t'engoleixi la boira, ja que és tot molt uniforme i obert, sense referències. Així que decidim anar avall. Mirem opcions i anem per la via més directa. Baixarem per les pistes del Clot de l'Orri, que s'enfonsen vertiginosament cap al Clot de la Vall. És una baixada ampla i fàcil, però molt dreta. En algun punt poso el peu a terra per precaució a causa del fort pendent pedregós, però és ciclable. Baixem de nou a l'aparcament de l'Estivella, on saludem uns amics que hi trobem. Estudiem per on continuar.

Des del Clot de la Vall, o l'aparcament de l'Estivella, veiem que el temps es va aguantant, tot i que a la capçalera s'ha anat tapant pels núvols i les boires. Per fer la volta circular decidim pujar cap als prats de Bacies i així tancar el cercle. Al costat mateix de l'aparcament neix una pista que marxa cap al sud i comença a pujar progressivament sense arribar a ser molt dura en cap punt. La pista remunta la costa de la Ginebrosa i arriba fins a tocar del forat de la Bòfia. Aquí gira a la dreta i acaba de pujar fins al portell del Llop, de nou per sobre dels 2.100 metres, de manera que n'hem remuntat gairebé 200. Aquí la pista torna a girar cap al sud i entra al prat Piquer, una coma allargada i força planera d'alçada que creuem de nord a sud. La pista traça una línia recta llarguíssima de gairebé 3 km. Creuem primer tot el Prat Piquer en lleugera pujada, i tot seguit entrem als amplíssims Prats de Bacies, i també els creuem. A l'esquerra veiem a la llunyania l'antena que marca el cim del puig de les Morreres.

Al final del pla de Bacies hi ha una petita bassa, just on la pista gira a la dreta i comença a baixar fort. Deixem la placidesa del gran altiplà i baixem fort pel vessant sud per una pista bona i pedregosa que primer marxa cap a ponent i ens permet contemplar vistes cap a la plana lleidetana, el Montsec,... i després gira i s'orienta cap a llevant. Tot baixant contemplem tota la Vall de Lord alhora que passem just per sota de les costes pedregoses i verticals del vessant sud del Port del Comte. La baixada des del pla de Bacies és llarga, més de 6 km. continuats. És un descens agradable i panoràmic, fàcil però pedregós. Contemplem l'ampli paisatge tot baixant i tanquem l'itinerari amb 30 quilómetres i un bon desnivell acumulat de més de 1.100 metres. Una ruta per la part alta del Port del Comte, que tot i no coronar el cim principal pel mal temps ens ha permès gaudir del paisatge gairebé lunar de la part alta d'aquest massís pre-pirinenc arrodonit, i també de grans vistes des dels diversos punts panoràmics.